Dos cants a la vida

Si no haguéssim escoltat els discos que, puntualment cada tres anys, Mavis Staples ha anat gravant des del balsàmic Have a Little Faith (2004) i haguéssim oblidat el que, aquell mateix any, Loretta Lynn va encunyar a les ordres de Jack White, els treballs que una i altra han publicat aquests últims dies –Livin' on a High Note, en el cas de la prodigiosa cantant de soul i gospel, i Full Circle, en el de la primera dama del country– haurien estat tota una sorpresa.

Però no. Sabíem que Mavis Staples –figura que ha quedat redimensionada amb un documental biogràfic i una gira, aquest pròxim estiu, amb l'home que fa cinquanta anys li va demanar sense èxit matrimoni: Bob Dylan– sap envoltar-se de la gent idònia (abans Ry Cooder i Jeff Tweedy, ara M Ward) per sonar, encara, poderosa i vital. I que Loretta Lynn, que d'aquí a dues setmanes complirà 84 anys, ens pot mostrar el seu orgull de ser la filla d'un miner amb tanta veritat com quan ho feia l'any 1969.

La producció que ha fet M Ward del disc de Staples no difereix gaire de la realitzada pel líder de Wilco a You Are Not Alone (2010) i One True Vine (2014), tot i que el resultat, aquesta vegada, es veu reforçat per un cançoner de primera. Nick Cave, Neko Case i Ben Harper, entre d'altres, cedeixen en safata cançons seves a la cantant que, en els dies de lluita pels drets civils, il·luminava els ulls de Martin Luther King. I, tal com feien Tom Waits o Elvis Costello al Don't Give Up On Me de Solomon Burke (2002), no li cedeixen les sobralles sinó cançons rodones.

Loretta Lynn, per la seva part, crida els serveis d'un productor que, com M Ward, podria ser el seu nét. En aquest cas, John Carter Cash, fill de Johnny Cash i June Carter, i coresponsable d'una aventura que conté relectures de la primera cançó que va escriure (Whispering Sea) així com excel·lents versions d'Always on My Mind (Elvis), In the Pines (tradicional dels Apalatxes) i, sobretot, Lay Me Down (Willie Nelson). Dos discos, dos cants a la vida, del tot inspiradors.