Una autora imprescindible

Mònica Batet (1976) és un privilegi per a la literatura catalana. La frase, amb tota la grandiloqüència que expressa, no surt a cop calent i tal com raja, sinó que és meditada i provocada per la lectura del seu darrer llibre, Neu, óssos blancs i alguns homes més valents quee els altres. Ho escric ara que ha passat prou temps de la lectura del llibre –per a mi un dels grans descobriments del 2015– colpit per la intensitat de la seva proposta, l'agosarament formal i la riquesa terrorífica que la seva lectura suposa quan hom es dedica també a això d'ajuntar lletres. Mònica Batet ha fet (un altre cop) un llibre molt envejable. Meteora, l'editorial que l'ha publicat, l'any passat va aconseguir fer un ou de dos rovells i va publicar els llibres de dues de les autores més interessants de la literatura catalana contemporània, la mateixa Batet i Antònia Carré-Pons, i tot just acaben de publicar L'illa sense temps, de l'Esperança Camps. És una manera preciosa de celebrar quinze anys dedicats a fer d'aquest país un lloc millor gràcies al seu catàleg, en què ha incorporat tres de les millors escriptores catalanes vives.

Deixem les altres autores de banda i centrem-nos en el prodigi que és Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres. En la novel·la (que té una portada espectacular que fa que el llibre enamori des del primer moment) se'ns explica la vida en un país àrtic –innominat– que viu sota un règim dictatorial. El 1965, enmig d'una gran nevada, la filla d'un escriptor es queda amb el seu avi mentre els pares marxen de cap a l'exili, a París. L'avi és un vell rondinaire, estricte, amb una disciplina fèrria, que es dedica a escriure cartes per als altres, de vegades amb ajuda de la tieta de la noia i, més tard, amb la seva pròpia ajuda. A través dels ulls de la protagonista anirem descobrint tot un món en què la biblioteca familiar, un llibre de viatges al pol Sud, un llibre d'estil, un suplement de diari i una gramàtica de francès aniran conformant tot un univers en què el llibre es construeix per acumulació i en què el lector va avançant de cap al coneixement d'aquest país, el seu mètode dictatorial, el silenci dels governants, l'ocultació i la mentida i una generació perduda d'escriptors. Tot això ho anirem descobrint amb la narradora, en el seu propi procés de maduració i de creixement de cap a l'edat adulta.

Batet maneja a la perfecció la descripció, la creació d'atmosferes així com la dosificació de la informació. El ritme constant convida a passar les pàgines una darrere l'altra i a anar trobant nous misteris per continuar llegint. Els personatges són perfectes, innominats, gairebé no descrits, i són en canvi tan propers i humans que és impossible no poder-hi tenir empatia. La lectura és addictiva, i a mesura que es passen les pàgines, el lector va quedant al·lucinat per la mestria de Batet a l'hora de crear un món propi absolutament singularitzat dins de la nostra literatura. El plaer de la lectura d'aquesta obra és comparable a poques coses: ens fa somriure, ens fa plorar, ens fa indignar-nos, exclamar-nos i també ens fa adonar-nos que la lectura ens fa sentir vius. Està tot envoltat d'una neu permanent en què el rastre de l'escriptura de Mònica Batet perdurarà durant molt i molt temps, quasi tant, com la llegenda d'alguns homes més valents que els altres.