Marina Garcés. Conversa amb...
Filòsofa. ada castells
“Amb el capitalisme hem generat una forma de vida molt exigent”
Una part de l'any fa de professora de filosofia a la Universitat de Saragossa i l'altra part, que en teoria hauria de ser la més tranquil·la, aprofita per escriure, però cada cop està més sol·licitada perquè pensa i ho sap compartir. Ja s'ha esgotat la primera edició de Filosofia inacabada (Galaxia Gutemberg), participa en un dels capítols de Cultura en tensió (Raig Verd) i el 29 de febrer serà al CCCB per parlar del món inacabat.
És curiós, el primer cop que et vaig entrevistar, fa uns tres anys, per ‘Un mundo en común', només et situaven en el mapa els del gremi, ara he comentat a gent molt diversa que avui havia quedat amb tu i a tothom li feia molta enveja, de la sana. Això de la filosofia s'està posant de moda?
Sí, a poc a poc, la gent ja no ens arrufa el nas quan diem a què ens dediquem. Com tota moda, és reflex de processos que són més consistents i aquí és on s'ha d'anar a parar per aconseguir que no hi hagi aquest ofegament de les humanitats en l'educació. Cap a on va el món? No és una qüestió retòrica sinó una pregunta en un present molt angoixant i obert.
I en aquesta situació, el filòsof viu en precari i més que escriure allò que pensa, publica d'una determinada manera acadèmica per fer-se un lloc. Ets molt crítica amb això.
És un dels meus cavalls de batalla. No hi ha una sola manera d'escriure en rigor acadèmic i la Universitat només en legitima una com a aval de qualitat. En registres com la filosofia, en què l'escriptura no només és un vehicle de contingut sinó que és la manera com es va conformant el pensament, no ho pots neutralitzar tot en un sol règim. La Universitat ha de seguir sent reunió i disponibilitat dels diferents coneixements i mantenir la possibilitat d'exercir els múltiples registres.
El fet d'estar en un lloc petit com la Universitat de Saragossa et dóna més marge de moviment?
Em sento còmoda en la radicalitat de fer classe, puc experimentar i sóc molt lliure, però això no va més enllà de l'aula. Les universitats, com a institucions, són molt rígides. La burocratització frena qualsevol moviment i encotilla el dia a dia del treball universitari.
Acabes de col·laborar amb la Universitat de Pennsilvània i amb Princeton. A Nova York has quedat amb diversos col·lectius. Quan vas per aquests mons, et trobes una manera d'entendre la filosofia més en contacte amb els moviments socials?
Hi ha una generació que treballa d'una manera nova. No sorgeixen noves figures intel·lectuals de referència, sinó una multiplicitat de persones que aporten fragments d'un treball col·lectiu. Per primer cop ens estem llegint molt els uns als altres i no només som deixebles. Hi ha una certa col·lectivització del pensament. La tecnologia ens dóna la possibilitat de veure moltes coses alhora, però cal vigilar perquè hi ha un desajust. Som finits en el temps i en la capacitat de fer experiència del món. Hi ha una interpassivitat, que es diu ara. Ens relacionem recomanant articles, pel·lícules, llibres, però no aconseguim que mai ens arribin de debò.
Al llibre ens parles d'una altra interpel·lació del nostre temps: per primer cop, som conscients que la nostra espècie pot desaparèixer del tot.
Hi ha la possibilitat real d'extingir-nos com a espècie perquè ens hem generat una forma de vida que ens està matant. No és que un boig pugui prémer el temut botó vermell, sinó que ja està passant amb tot el que el sistema capitalista té d'impacte sobre el nostre planeta. Ens estem matant en un present continu i això provoca un tipus de sofriment psíquic i social.