poesia
d. sam abrams
Un trio d'asos a la màniga
La poesia catalana actual provoca una sensació agredolça. És dolça l'efervescència creativa del moment, la riquesa d'estètiques, l'eclosió d'editorials noves i la celebració de tants actes poètics. Però és agra la impressió de desbordament, amb la superpoblació de veus, la falta d'ordre, la devaluació dels premis, la residualització dels mitjans, el compromís tebi i mecànic de les institucions i les associacions i la distància entre la Universitat i la societat civil. La situació és desesperant però no desesperada perquè en la voràgine hi ha poetes de primera que aprofiten l'atomització que tenalla el món per produir obres de qualitat.
El primer as a la màniga és L'esfera insomne, de Màrius Sampere, un insòlit, ambiciós i originalíssim poema llarg modern que és una summa vitae i summa artis en què el degà dels poetes catalans aclareix, m'atreviria a dir de manera definitiva, la seva visió de l'univers, el món, la realitat, la vida, la condició humana i l'art.
Sampere mai ha errat el tret a l'hora d'explorar territoris poètics nous i per aquest motiu la seva primera incursió en el terreny del poema llarg modern és indiscutiblement una contribució magistral al subgènere malauradament tan poc conreat a la lírica del país. És un poema únic en 28 cants, subdividits en diferents fragments que progressen i retrocedeixen a partir d'una estudiada i calculada solució de continuïtat, discontinuïtat, el·lipsi, juxtaposició, salts discursius i punts de tensió i contradicció. Tot acaba lligant per formar un poema prodigiós, reptador, sotraguejador, interpel·lador, inquietant, insolent, irònic, vital, humà, profund, brillant, lúcid, astut, dramàtic, crític i heterodox.
Pas poètic lent però segur
El segon as a la màniga és l'excel·lent i innovador poemari Dormir mil anys, de Valentí Puig. Els sis poemaris que Puig ha donat a conèixer en tres dècades l'acrediten com una de les veus més sòlides de la poesia catalana d'ara. Amb pas lent però segur, el poeta ha anat construint una obra d'una consistència, coherència i bellesa fora del comú. Amb Dormir mil anys, el nostre poeta ha assolit, ara per ara, la fita més alta de la seva carrera. Aquest cop la seva veu s'ha desplaçat del seu habitual lirisme narratiu i irònic, de factura realista, cap a un lirisme reflexiu i cognitiu més despullat, pur i trasbalsador.
Dormir mil anys és un llibre concentrat, precís, sofisticat i subtil, d'una fondària humana, moral i intel·lectual que fa diana immediata en la sensibilitat dels lectors. El recull és fruit del desconcert i rebuig que Puig sent davant de la societat que l'envolta, però el poeta es nega a cedir davant del desànim i, com Boeci, busca consol en el pensament, que el porta a repensar la vida, l'art i el món des de la seva exigència infrangible.
Novetat artística innegable
I el tercer as a la màniga és Dos cors per una bèstia, de Miquel de Palol. Com Sampere i Puig, el seu nou llibre representa una novetat artística innegable perquè, aparentment, és el llibre més directe i personal de l'autor. Part del plaer de la lectura és esbrinar que la sinceritat també és un producte literari. És una sèrie de 32 poemes que es poden llegir com a creacions autònomes o com un sol poema llarg, una mena de dietari poètic d'una relació amorosa significativa. Palol ja ens té ben acostumats a no ser gens el que sembla. Com Ezra Pound, Palol sap que la poesia europea de qualitat arrenca d'Arnau Daniel, Cavalcanti, Dante i Donne i la seva renovació de l'impuls trobadoresc, en què l'experiència amorosa es feia servir de primer suport per unes reflexions de més amplitud i fondària existencial. En l'amor hi ha la veritat, in venere veritas, deien els antics, i Palol posa a prova la saviesa de la dita.
Només Sampere, Puig i Palol saben quant de temps resistiran l'embat de la solitud creativa extrema.