La freda perifèria

En un quadre d'aparent estancament d'espectadors, sobta que no hagin deixat d'obrir-se nous espais, principalment instal·lats a Barcelona. Si es considera que la primera fuetada de la crisi global es remunta al 2008, el teatre, en realitat, no en patiria estadísticament les conseqüències fins la temporada 2012/13 (que es van perdre fins a 550.000 espectadors a les platees). Certament, les sales de petit format viuen en un oasi paral·lel i no sempre responen a la mateixa dinàmica que les dades generals (molt condicionades pels muntatges de gran format i àmplia estada). Segons les dades de l'Associació d'Espectadors de Teatre de Catalunya (Adetca) la viabilitat de les sales de petit format és molt diferent. En comptes de perdre espectadors, en la temporada de l'hecatombe (la del 202/13) en van guanyar uns 24.000. L'increment no ha deixat d'augmentar: 63.000 espectadors més en la temporada 13/14 i encara 17.800 més en la del 14/15. Certament, són unes dades molt limitades en creixement d'espectadors per funció (de 46 a 54,4 espectadors per representació). En bona part, ha crescut l'assistència gràcies a l'existència de les noves sales (de26 a les 35 actuals) que té controlades Adetca actualment. De les 221.691 entrades de la temporada 2012/13 s'ha passat a 327.473 en tres temporades. Cal aclarir que aquestes són les dades que recull Adetca, perquè hi ha un bon grapat d'aquests petits espais que no s'hi han integrat encara.

L'estudi que presentem es limita a parlar de les sales, formades per un equip privat, que han obert el 2008, quan la crisi ja apareixia en grans titulars als diaris. Víctor Álvaro, del Teatre Almeria avisa amb la boca petita que ells van començar l'aventura d'habilitar un teatre en un antic bingo de Gràcia el 2007 “quan Zapatero deia que no hi havia crisi”. Durant aquest període han obert altres espais de gran potència, com podria ser el Goya o el Teatre El Molino, però que descartem presentar-los perquè les seves dades tergiversarien prou la tendència principal. Algunes de les sales presentades a l'estudi, a més, no figuren dins de l'estadística d'Adetca actualment. També hi ha sales que, simplement, han canviat d'equip de gestió: és el cas del Maldà amb Els Pirates Teatre; el Teatre Eixample (ex Guasch); el Barts (ex Paral·lel que havia de gestionar la SGAE) o de canvi de responsabilitat: tot i que La Perla està actuant a la Biblioteca de Catalunya des del 2004, no és fins al 2012 que signa un conveni a través del qual es guanya una posició central en la programació d'aquell espai. Aviat, hi haurà un canvi d'adreça de la Sala Beckett que, després de 27 anys a Gràcia, es traslladarà a la cooperativa Pau i Justícia del Poblenou, on orquestrarà un nou tomb a la seva programació. A Barcelona, l'equip de L'Espai Brossa es va traslladar a La Seca, una fàbrica de creació que s'ha convertit des del 2012 en un multiescenari: ara ja hi ha programació regular en tres sales. I teatres com el Tantarantana s'han atrevit a obrir un espai nou com és l'Àtic del Tantarantana que, de fet, va convidar-los a fer tot un gir que ha estat definitiu en bona part de la temporada de la sala convencional. Ara, és a punt d'arrencar la segona temporada d'El Cicló, un cartell que construeixen de bracet amb companyies residents.

Segons les dades, de les 19 sales consultades,15 hi tenen al darrere una companyia o un creador que vehicula la seva obra a partir d'aquesta sala. Segurament, l'excepció és Gaston Core de la Sala Hiroshima (just ara són en el primer aniversari) que, per ara, no ha tingut manera de desenvolupar un projecte personal més enllà de la complexitat d'establir complicitats arreu d'Europa amb sales d'una teatralitat al capdavant de l'avantguarda. Raimon Molins ja aclaria, fa cinc anys, que l'obertura de l'Atrium era un espai per donar-se a conèixer i que es podria fer el pas a un escenari més gran per a projectes més ambiciosos. Així va ser i es van atrevir amb un Litoral de Wadji Mouawad al Teatre Romea, per exemple. Flyhard Produccions també entén que els seus muntatges es proven en el seu antic local d'assaig i que, més tard, s'intenta transportar-los no només de gira arreu de Catalunya, sinó també en altres sales de major aforament de Barcelona. El Burundanga aniria posteriorment a la Villarroel o l'Smiley ha fet la campanada del local del carrer Alpens a l'Espai Lliure i encara després al Capitol, repetint estades. Oriol Broggil de La Perla29 ha fet constants visites al Romea amb produccions com Incendis o L'orfe del clan dels Zhao. Ara, de fet, ja té assegurat el retorn amb l'adaptació de la novel·la Els cors purs, de Joseph Kessel, amb Pablo Derqui, Miranda Gas i Borja Espinosa pel maig/juny a la històrica sala del carrer Hospital.

El gruix de la programació alternativa, perifèrica, que busca una distinció personal a la seva programació, segueix estant liderada per sales de llarga trajectòria a Barcelona (Sala Muntaner, Versus, Teatreneu, Jove Teatre Regina...) o fora de la capital (La Planeta a Girona, l'Aurora a Igualada, Trono a Tarragona, Teatre de Ponent a Granollers). També hi ha casos concrets com pot ser la Faktoria d'Arts de Banyoles, el Kursaal de Manresa (amb una programació que signa un equip independent de la regidoria de Cultura), l'Escorxador de Lleida o, fins i tot, la gent de l'Associació d'Espectadors del Mercat Vell de Ripollet. Hi ha sales, com el Tantarantana, que han buscat fórmules per acollir aquesta explosió de propostes. Al 2013, van habilitar l'àtic del bloc de pisos on està instal·lat el teatre per permetre un camp de proves de moltes companyies. D'entrada, comenta el director adjunt Ferran Murillo, es volia donar la màxima oportunitat, però mica en mica s'ha comprovat que és millor donar més temps a cada companyia. Ja l'any passat, van decidir renunciar a la seva producció anual (hi destinaven uns 40.000 euros) per repartir-lo amb un grup de companyies i construir la programació de la sala de 5 mesos de manera coresponsable. El cicló aquest any es repetirà. Convida que els grups puguin estrenar durant tres anys els seus espectacles, sense cap restricció creativa.

Dels 19 canvis que s'han produït en la cartellera (concentrada a Barcelona i el seu entorn), sis es van realitzar en el període 2008 al 2010. Va ser quan la crisi començava a palpar-se a les taquilles quan, precisament, es van obrir més locals (fins a tretze). Són espais de petites dimensions, generalment: onze tenen menys de 100 localitats i vuit superen el centenar. En aquest grup hi ha La Seca que, en realitat, supera la xifra perquè s'han sumat les butaques de les seves tres sales. L'espai que genera més diferència és Barts. En aquesta sala es programa teatre (El petit príncep o Guerra es van estrenar en aquest espai, per exemple).

Són uns espais que proven d'optimitzar el seu local. Bona prova d'això és que, de les 19 sales consultades, quasi la meitat procuren utilitzar-lo en altres hores per a altres usos diferents a la representació. Sense que coincideixin el 100% hi ha nou equips de teatres que completen la seva vessant laboral amb la formació d'actors. No hi és comptat La Perla29, tot i que puntualment va signar un taller per a actors a la mateixa Biblioteca i que van concloure amb un muntatge preciós, Tonio, el poeta (2010), quan encara l'espai estava cedit parcialment per part de l'equip de la Biblioteca de Catalunya. Sens dubte, on hi ha una relació directa entre el programa de la sala i els actors que hi han estudiat és al Teatre Eòlia. Perquè neix amb aquesta finalitat: donar l'oportunitat als seus exestudiants de donar-se a conèixer i programar les obres que, des de fa molt pocs mesos, es preparen a les sales d'assaig del soterrani del local. Eòlia va començar presentant el seus treballs de fi de curs en el distribuïdor de l'escola (el públic s'hi asseia per les escales de cargol i es disposava també per la barana de la planta superior). També havien provat de traslladar els projectes més ben resolts a sales alternatives: Èdip, 1, 2, 3, 4 de Pablo Ley (Versus, 2008) o bé Sopar amb batalla de Jordi Casanovas (Versus, 2009). També es fa evident la intenció de donar el màxim rendiment a l'espai al nombre de funcions que es programen a la setmana: només cinc fan quatre funcions o menys a la setmana. Les altres 15 sales programen més de 4 funcions a la setmana. Això implica dues possibilitats, majoritàriament: que programen de dimecres a diumenge (com la majoria de les sales alternatives) o bé que, a més de la funció convencional, també s'hi programa alguna sessió matinal per a la canalla. Finalment, de les 19 propostes estudiades, 6 incorporen algun espai per a exposició d'artistes plàstics.

Quina és la tipologia d'espectacles que es programen? Destaquen les 10 sales que plantegen programació familiar. Però és que set consideren que el teatre té un aire social, compromès. Unes altres sis també valoren que la seva proposta persegueix un cert to de qualitat (segurament, els que més destaquen són els del Teatre Akademia i els d'Àtrium), que han volgut marcar un to distingit en la majoria de les seves produccions (però no per això, se les ha de considerar elitistes no excloents, evidentment). Hiroshima posa en primer pla el risc. Pot ser molt pròxim als hàbits dels espectadors però parteix d'una dramatúrgia amiga de trencar els codis més establerts. Per últim, sobta que la gran majoria (11 casos) hagin volgut destacar altres vessants de la seva programació. De fet, segurament, l'existència d'aquestes sales que han impulsat companyies amb una forta empremta artística reivindiquen un teatre diferent al que és més habitual: màgia (La Seca...), teatre per a joves, proximitat, accions transversals com ara música (Barts), màscares i mim (Sala Fènix), òpera i musical de petit format (TGB), dramatúrgia catalana contemporània (Flyhard), text clàssic (Atrium i Akadèmia)i, programació Fringe (Almeria Teatre).