He viscut perquè tu volies que visqués

Hi ha molts testimonis dels camps de concentració del nazisme recollits en llibres de memòries. Des del referent, Primo Levi a Si això és un home (1947), fins a Neus Català amb Un cel de plom (2012). Què fa diferent el relat en primera persona de la nena que va entrar a Birkenau, l'abril del 1943, a un destinatari absent, el pare que va deixar a Auschwitz, i rememorat als vuitanta-sis anys per una ja “dama anciana” com és la cineasta i guionista Marceline Loridan-Ivens? Totes les veus de supervivents sacsegen, però la seva ho fa amb una emotiva intensitat, amb una escriptura d'una bellesa senzilla, que fa preciosista l'horror. Aquest nou viatge a l'infern en format breu es llegeix d'una tirada, però sense deixar marge a la lleugeresa, és d'una simplicitat extremadament densa. Escrit amb l'ajuda de la periodista i escriptora Judith Perrignon, I tu no vas tornar és una carta oberta al pare en què s'hi condensen tots els sentiments enquistats –“Per què un cop retornada al món era incapaç de viure?”–, el rebuig pel propi cos –“Despullar-se, per a mi, ha estat associat molt de temps a la mort, a l'odi, a la mirada glaçada de Mengele”–, les conseqüències familiars de la mancança paterna –el suïcidi del germà petit, per exemple– i la recerca de l'amor en “la dependència necessària”, en un home més gran, la del cineasta Joris Ivens. En el llibre hi ha també latents les contradiccions entorn de la necessitat d'oblidar per poder continuar. “Tornaràs, Marceline, perquè ets jove”, li diu el pare, i la frase, que l'autora concep com una maledicció, una fatalitat excloent –“la meva tornada és la teva absència”–, s'acaba convertint en un enèrgic cant a la vida com només pot entendre algú que ha tornat dels camps de la mort.