Tres negres molt actuals

La quarta novel·la del periodista i també editor Marc Moreno (Barcelona, 1977), Contra l'aparador, és la més personal, fins ara. Potser per un triple motiu en què l'autor s'implica: la visió descarnada d'un barri barceloní que coneix bé, la Verneda, els ressorts i mecanismes mentals que s'activen en el món hospitalari quan el malalt és un fill i, per tot plegat, una visió fosca i desesperançada de la societat.

També és triple la trama que proposa. L'Òscar, per enèsima vegada, s'encara a l'especialista que atén el seu fill de quatre anys, que necessita un trasplantament de ronyó. Amb l'Òscar hi és la seva exdona des de només fa un parell de mesos. La tensió de la malaltia del fill ha dinamitat la parella. L'Òscar torna provisionalment a la Verneda, al pis dels pares on ja només hi viu el seu germà petit, el David. El David, de 24 anys i que no té ni ofici ni benefici, ha deixat embarassada la seva xicota de 20, una noia manipuladora que vol fugir del pis on viu amb avis, pares, germans i un nebot no desitjat. El David, per aconseguir diners aparentment fàcils decideix, amb tres amics, robar en una botiga de compravenda d'or, esbotzant la porta de nit amb un cotxe. La jugada surt bé, la llàstima és que la botiga és del clan gitano més temible del barri.

La tercera trama, i narrada en primera persona, no en tercera com les altres dues, la protagonitza la Carla, sergent dels Mossos tot just ascendida, a qui el marit, en nom d'ell i de la filla de tots dos, reclama més atenció, cosa que ella no pot oferir obsessionada per la feina com ho està.

Descripcions del barri, de l'hospital, dels petits pisos i de les situacions i conflictes permanents que viuen els diferents personatges, entre els quals falta afegir dos ionquis de malfiar coneguts com Cruyff i Rexach, conformen aquesta recomanable novel·la sentimental de fons negre, existencialista.

També tindria un fons de tints foscos i desencisats pel que fa a la condició humana la novel·la Consulting, de François Thomazeau (Lille, 1961), periodista esportiu, editor, traductor i autor de guies i assajos, si bé també és considerat un dels pioners del neopolar marsellès. Consulting arrenca escampant un magnetisme del qual no es pot fugir. Bon estil, amb descripcions ajustadíssimes, el·lipsis, diàlegs impecables i una trama sorprenent: el jove Antoine Jacob treballa de consultor per a una empresa anomenada La Boîte, que de fet és una organització secreta, i la seva feina no és altra que assassinar de manera imaginativa, o no, diferents persones que fan nosa al sistema econòmic: sindicalistes torracollons, caps de personal tous, empresaris molestos...

Partint d'aquesta premissa, Thomazeau fa una crítica, amb alguns fragments teòrics, al sistema econòmic capitalista en què no surten ben parats ni empresaris ni treballadors, ni economistes poderosos ni sindicalistes espavilats.

A Jacob li salva la vida un sindicalista madur anomenat Pascal i amb ell van improvisant una estratègia per sortir vius de la selva del mercadeig humà i superar els paranys que els van plantant al davant. Ens porten fins al final, en què la força inicial perd una mica d'embranzida, una femme fatale i el seu marit ric i titella, un retorn als orígens humils de Jacob, uns quants girs de la trama i una bona col·lecció de sentències: “Hem aconseguit canviar, hem canviat principis per eslògans, les consignes per reclams”. Original i ben executada.

I també és original, ben executada i de temàtica actual Rosy & John que a més de ser el títol d'una cançó que cantava Gilbert Bécaud el 1964 també ho és de la tercera novel·la de Pierre Lemaitre (París, 1951), de la tetralogia protagonitzada pel baixet i astut policia parisenc Camille Verhoeven, després d'Irène i Àlex i abans de Camille, que aviat publicarà Bromera. És una novel·la molt breu en què l'autor en té prou per explicar el que li cal, dos dies i mig d'interrogatoris i els corresponents efectes col·laterals. Tot i que la brevetat és imposada pel format que es volia, el cas és que un dels defectes de força obres que omplen 400 o 500 pàgines és que en sobren 200, l'allargassament per fer gruix bestsellerista, amb una buidor de continguts que avorreix i exaspera.

Jean/John Garnier és un jove que ha fet esclatar una bomba (un antic obús de la guerra) i s'ha lliurat a la policia. Només accepta parlar amb Verhoeven. Explica que n'ha posat sis més i que esclataran una cada dia si no li concedeixen tres coses: treure de la presó la seva mare, Rosie/Rosy, acusada de la mort de la xicota de Jean; facilitar-los passaports falsos i bitllets per anar a Austràlia; i tres milions d'euros.

Les tensions ascensor entre la policia, els mitjancers de tota mena i els ministres del govern francès, són intenses i maratonianes durant el temps que dura l'interrogatori. Lemaitre marca un ritme de rellotge ben sostingut. Tot és concís, fins i tot les relacions personals de Verhoeven amb Anne, que es limiten a missatges de text. I el pla de Garnier crida l'atenció perquè: “Sovint es pensa que el terrorisme és una cosa sofisticada, però en realitat no cal que ho sigui gens.” Com una bona novel·la.