La primera crònica negra a la premsa

Hi ha barris amb un component emocional fort, d'aquells que per anys que passin, mantenen en l'atmosfera la flaire d'un passat convuls. A Barcelona, un dels exemples més clars seria el Poblenou, amb el teixit industrial que, a finals del segle XIX i inicis del XX, la va convertir en l'àrea amb més concentració industrial de Catalunya. Hi havia els amos de les fàbriques, que no hi vivien, però sobretot hi havia els milers de treballadors explotats, fent jornades de catorze hores a canvi d'un sou misèrrim.

Àfrica Ragel és del Poblenou i exerceix de veïna implicada en els moviments associatius, entre d'altres activitats, escrivint articles a les revistes Poblenou i Icària. Té la carrera de filologia catalana i un màster de creació literària i ha publicat per a nens, joves i adults, i rebut uns quants premis, també de teatre.

Per tot plegat, aquesta novel·la que ara ens presenta Ragel, Quan em vinguin a buscar (el títol ja és el primer encert), havia de sortir de la seva ploma. Bé, del seu teclat. I també és coherent que ho publiqui Tigre de Paper que, més que una editorial, “pretén ser un projecte cultural des d'on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l'àmbit literari en llengua catalana”.

L'obra narra en format de ficció uns fets reals i s'hi inspira: l'execució al garrot vil d'Isidre Montpart –acusat de l'assassinat de dues nenes– que va tenir lloc el 31 de juliol del 1890. Ragel estructura l'obra en capítols curts, encapçalats pel nom d'algun dels personatges. Un punt de vista polièdric. N'hi ha dos de més protagonistes, un és l'Isidre Montpart (narrat en primera persona), jove treballador del tèxtil que començava a relacionar-se amb moviments obrers i que mai no va quedar clar si era culpable o no dels assassinats. Fins al darrer moment es va declarar innocent i, pel que recullen els documents de l'època, el judici va ser de fireta. L'autora, en tot cas, sembla que creu més en la hipòtesi de la innocència del jove activista obrer.

L'altre personatge important, i una altra de les virtuts de la novel·la, és Nicomedes Méndez (narrat en tercera persona), botxí de Barcelona i home amb una vida familiar peculiar. I uns costums professionals destacables, com dissenyar modificacions al garrot perquè els reus patissin menys o visitar-los el dia abans d'ajusticiar-los per demanar-los perdó pel que havia de fer.

Altres personatges són la Montserrat, filla de Méndez, que paga les conseqüències de la professió del pare. La dona d'ell, Alejandra, amb una complexitat psicològica sorprenent. L'Olga, a qui Montpart estima. La mare del jove i companys de feina, amics o enemics, com el Tomàs, l'August, el Malaherba, el Xato i l'Ostranini, el Fèlix, germà de l'Olga, sempre enfrontat amb l'Isidre...

El rigor històric de l'època, no dels fets, és impecable, com acredita l'historiador Joan Carles Luque al pròleg. Dels dos protagonistes també ho és, però l'autora aclareix que la resta de personatges i circumstàncies són fictícies. A més d'un cas de crònica negra, com Ragel afirma, es pot considerar que va ser el primer seguit per la premsa. Quan em vinguin a buscar ofereix una història d'amor, personatges que pateixen per tota mena de motius i, com a escenari de fons en un Poblenou fabril, la lluita obrera, l'enuig d'un col·lectiu que estava fart de ser tractat com bestiar.

Una novel·la molt recomanable que es mereix un signe d'admiració dels molts que li sobren als diàlegs, un defecte estilístic menor, anecdòtic.