Nous documents amplien la maleta de Miquel Santaló

Fa pocs dies l'Ajun­ta­ment de Girona va rebre, per mitjà d'un con­veni amb la Fun­dació Josep Irla, un con­junt de car­tes adreçades a Miquel San­taló i Par­vo­rell (Vilaür, 1887-Gua­da­la­jara, Mèxic, 1962) que posen de mani­fest la rellevància política de qui va ser alcalde de Girona, dipu­tat al Congrés dels Dipu­tats i minis­tre de Comu­ni­ca­ci­ons del govern de la Segona República. Són una desena de docu­ments, la majo­ria de con­tin­gut ofi­cial, que s'afe­gei­xen al lle­gat que va ingres­sar a l'Arxiu Muni­ci­pal de Girona l'any 2008 en un dels actes més emo­ci­o­nants amb què s'han exor­cit­zat els fan­tas­mes de la Guerra Civil: damunt la llarga taula de la mateixa sala de comissió de govern que San­taló devia haver pre­si­dit en tan­tes oca­si­ons, el catedràtic de la Uni­ver­si­tat de Girona Salomó Marquès va dipo­si­tar deli­ca­da­ment, com si aportés una prova de vida, la maleta de cartró plena de papers per­so­nals que el polític s'havia empor­tat a l'exili de Mèxic i que la seva filla, al cap de quasi setanta anys, havia deci­dit donar a la ciu­tat.

Aque­lla maleta tan car­re­gada de símbols –el des­ar­re­la­ment, el pes de la pèrdua, la lle­ial­tat als records– és avui una de les peces cen­trals del Museu Memo­rial de l'Exili de la Jon­quera, i els papers que con­te­nia cons­ti­tu­ei­xen el valuós fons de Miquel San­taló i la seva dona, Adela Cor­tina, de l'Arxiu Muni­ci­pal de Girona, al qual s'ha inte­grat ara la cor­res­pondència cedida per la Fun­dació Irla.

Entre aquesta docu­men­tació hi ha sobre­tot noti­fi­ca­ci­ons ofi­ci­als dels diver­sos càrrecs que el govern de Fran­cesc Macià va assig­nar al mes­tre i polític gironí, des del nome­na­ment com a con­se­ller adjunt de la Gene­ra­li­tat, en una carta datada l'11 de maig de 1931, al comu­ni­cat del Depar­ta­ment de Cul­tura en què, el 9 de gener de 1934, se'l designa vocal del Con­sell de Cul­tura. Hi ha, a més, la invi­tació que Ven­tura Gas­sol va enviar-li el 21 d'octu­bre de 1931 perquè par­ti­cipés en la ponència encar­re­gada de l'estruc­tu­ració comar­cal de Cata­lu­nya, o la dele­gació de les fun­ci­ons exe­cu­ti­ves que dis­posa a nom seu el pre­si­dent Macià el 8 d'octu­bre de 1933. Ben lluny de la mera for­ma­li­tat admi­nis­tra­tiva, que sobre­tot ser­veix per esta­blir una cro­no­lo­gia dels càrrecs i les res­pon­sa­bi­li­tats que va assu­mir San­taló durant la Repú-blica, els docu­ments més com­mo­ve­dors de la donació són les tres car­tes que va adreçar-li des de l'exili argentí l'advo­cat Ángel Osso­rio Gallardo (Madrid, 1873-Bue­nos Aires, 1946) per infor­mar-lo de les ges­ti­ons que estava duent a terme a favor seu.

Amb paper de carta de l'hotel Savoy de Bue­nos Aires, Osso­rio, que havia exer­cit la defensa de Lluís Com­panys pels Fets d'Octu­bre, l'1 de març de 1939 escriu a San­taló, ales­ho­res refu­giat a Cot­lliure: “Inme­di­a­ta­mente busco a un amigo pro­fe­sor para que se ocupe del ingreso de Vd. Vere­mos si lo con­si­gue. No lo puedo hacer yo direc­ta­mente por­que acabo de tener una lucha enorme para que me per­mi­tan traer a mis hijos.” Tota l'angoixa dels exi­li­ats i la neces­si­tat de pro­te­gir els seus emer­geix en aquesta cor­res­pondència, en la qual Osso­rio dóna compte també de la situ­ació d'altres cata­lans, sot­me­sos a pena­li­tats “pao­ro­ses”, diu, com Pere Coro­mi­nes, “que no sé cómo va a salir de su situ­ación aun­que le pro­te­jen los ele­men­tos de la CHADE” (la pode­rosa Com­panyía His­pa­no­a­me­ri­cana d'Elec­tri­ci­tat, vin­cu­lada a Fran­cesc Cambó). La notícia sobre Coro­mi­nes és cer­ta­ment dramàtica: la carta està datada a penes quinze dies abans que l'escrip­tor morís.