La força i la fragilitat

En una de les entrevistes que nodreixen el documental d'Amy Berg sobre la mítica cantant nord-americana, Janis Joplin afirma que on es troba millor i viu més intensament és en un escenari. O alguna cosa semblant, com ara que a l'escenari viu unes emocions que d'una altra manera no sentiria. Janis traça un recorregut biogràfic que, certament, convida a pensar que els concerts sublimaven una vida fràgil, turmentada i autodestructiva. Sense sensacionalismes i morbositats, amb respecte, Berg fa present que Joplin era una dona que arrossegava un dolor de viure que s'alliberava i a la vegada s'expressava en les seves cançons. Ho fa a través d'una diversitat de testimonis (músics, amics, amants, familiars, managers...) que, parlant davant de la càmera, donen l'aparença d'un documental convencional.

Aquesta sensació, però, es dilueix en un muntatge viu i associatiu que aprofita un material d'arxiu valuosíssim. Per les circumstàncies de l'època no hi ha tanta documentació audiovisual com a Amy –el documental sobre Winehouse–, que precisament apunta com la personalitat abordada va ser víctima d'una hiperproducció d'imatges que la mantenien en una exposició pública constant. Però Janis recupera entrevistes que donen compte del fet que, tot i la seva vida a contracorrent, Janis Joplin també va ser matèria de l'espectacle televisiu. En tot cas, entre les imatges d'arxiu, n'hi ha de concerts on es percep la força d'una cantant excepcional, amb una sensibilitat exacerbada, que transmetia alguna cosa que continua captivant-nos. I també es transmet que va ser una dona lliure, irreductible, però tan dolorosament fràgil que remou i esquinça.