cultura

‘domus artis'

Jaume Vidal

“Ni estudi, ni taller: el meu lloc”

Arranz-Bravo suma tallers un al costat de l'altre. Al de l'arquitecte Lanfranco Bombelli hi ha afegit el projectat per l'estudi Garcés-De Seta-Bonet

E
El seu nou espai de creació té evocació eclesial

Per a Eduard Arranz-Bravo el seu estudi no és només un espai físic. “Jo l'anomenaria espai vital, primordial. El meu taller és el cap; el meu estudi són els arbres, el mar i les persones humanes, si és que encara en queden. De fet, no l'anomeno ni estudi, ni taller: és el meu lloc”, diu. Però Déu n'hi do per definir de manera tan etèria i poètica el seu lloc de treball. Al solar que ocupa a Vallvidrera, amb un gran jardí de plantes que lliguen amb la vegetació més boscosa de Collserola i amb escultures que es confonen amb l'entorn, hi trobem dos edificis. El primer, construït el 1992, ha estat fins fa poc el centre neuràlgic de la seva creació i continua sent la seva llar. El va projectar l'arquitecte Lanfranco Bombelli, que va ser l'agitador artístic de l'època daurada de Cadaqués, als anys setanta i vuitanta, quan hi exposaven artistes internacionals de primera línia com ara Richard Hamilton, David Hockney, Dieter Roth, Joseph Beuys o Marcel Duchamp; Arranz-Bravo també ho va fer sovint. En aquesta època hi va viure i treballar fins que va jutjar que el turisme havia diluït l'essència artística de Cadaqués i se'n va tornar a Barcelona, no sense abans fer l'encàrrec a l'arquitecte italosuís del seu nou estudi.

L'edifici de Bombelli és una construcció molt del seu estil lluminós i lligat amb la natura. I no hi falta la llar de foc/escultura. En aquest espai, Arranz-Bravo ha conservat el racó del dibuix, al costat d'uns finestrals que deixen passar molta llum i ofereixen una vista a la zona arbrada, molt lligada a la vegetació de la zona. Quan dibuixa es contagia d'aquest entorn plàcid i energètic alhora. En aquest mateix edifici té una cambra on té obra escultòrica, gairebé sembla l'espai d'una galeria d'art. A més té un magatzem amb obra antiga i també d'autors que ha col·leccionat i dels quals en té una representació penjada a les parets d'una de les sales: “M'agrada molt el gravat de Ponç, vam ser bons amics.”

Però l'univers Arranz-Bravo no s'atura en aquest edifici que pel gran format de les pintures de l'artista li va quedar petit. En aconseguir comprar el terreny del costat de la seva finca va posar-se a treballar en el projecte d'un nou taller pensat només per a la creació. “Treballar és la meva vida, el que més m'agrada i diverteix.” El projecte el va encarregar a l'estudi Garcés-De Seta-Bonet, que ha guanyat diversos premis amb aquest edifici. Els arquitectes van crear una construcció singular que no té finestres laterals, només una obertura zenital que fa que la llum entri pel sostre, circumstància que, sumada a una acústica molt determinada, converteix el recinte en una mena de lloc sacre. “No sóc home d'església, però sí que em sento espiritual i aquest lloc respira aquesta sensació.” El que sí que es pot constatar objectivament és que les obres són de força grandària. “L'espai ha condicionat el format dels quadres, que ha augmentat.” Aquestes obres recents no penjaran, segur, ni de parets espanyoles ni catalanes. El seu mercat és Rússia, Europa central i, sobretot, els Estats Units. Aquesta circumstància té per a Arranz-Bravo regust agredolç: “Sóc un artista amb reconeixement internacional. Però a casa meva se m'ignora”, diu sense manies. No obstant això, ell batalla per la promoció de l'art emergent català amb diverses propostes que surten de la seva fundació situada al recinte de Tecla Sala, a l'Hospitalet de Llobregat, i on ara s'exposa obra recent caracteritzada pel descans que fa del color i tracta, sobre paper, dels molts matisos que té el negre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.