folk
guillem vidal
Cançons d'abans, ara i per sempre
Maria Arnal i Marcel Bagés apliquen els valors de la cultura lliure i digital a un seguit de cants de batre, jotes i altres músiques ibèriques de tradició oral. “No ‘recuperem' ni ‘actualitzem'; continuem una cadena de transmissió”, defensen
Són Maria Arnal i Marcel Bagés. Ella, una cantant intensa, tel·lúrica, però de cap manera sobreactuada, és de Badalona. Ell, guitarrista d'abstraccions elèctriques plenes de misteri, de Flix. La seva manera de remenar cants de batre i de treball, fandangos, jotes i músiques ibèriques de tradició oral obtingudes tant de la Fonoteca Valenciana com dels enregistraments a Mallorca de l'etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax constitueix una de les propostes més incidents del moment a Catalunya. La fita, gens menor, és haver-se aproximat des del prisma de la cultura lliure i l'era digital a un cançoner molt més viu i útil del que podria semblar d'entrada.
Amb Pep Gimeno Botifarra i Niño de Elche de referents quant a la manera d'entendre la tradició, Arnal i Bagés han gravat dos EP adquiribles només per la via digital (Remescles, acoples i melismes, de l'any passat, i Verbena, de fa només una setmana); han protagonitzat un seguit de recitals, almenys fins fa quatre dies, estrictament al marge del circuit convencional, i han ingressat en el management de Fina Estampa, oficina al darrere dels passos de Manel, Mishima i Joan Miquel Oliver. A ningú se li escapa que, des del dia que es van conèixer en un projecte audiovisual del col·lectiu del qual formen part, Compartir Dóna Gustet (ella ni tan sols com a cantant, sinó com a responsable de tasques de comunicació), tot ha anat a gran velocitat. Entre les cançons de Verbena hi ha lectures particulars de la Cançó del taxista (una jota sobre els detinguts polítics recollida en les Canciones de la resistencia española, publicades a Montevideo l'any 1963, i que Arnal i Bagés complementen ara amb referències actuals), la Cançó de la Marina Ginestà (una copla al voltant de la famosa miliciana fotografiada al terrat de l'hotel Colón que Arnal canta en present tot remetent-se als exilis que actualment viu el Mediterrani) i la Cançó del farigoler (interpretada originalment per un recollidor de figues de Sóller en una gravació que Arnal va escoltar de l'arxiu digitalitzat de Lomax).
Cançons “de codi obert”
“Encarem totes aquestes músiques sense prejudicis d'essència o de puresa”, adverteix Arnal. “Sí que ens interessen, en canvi, les relacions de comunitat que s'establien mentre es cantaven aquestes cançons. I, a partir d'aquí, ens hi inspirem per generar-les de nou.” Qui empri, per descriure el que fan Arnal i Bagés, paraules típiques en exercicis com aquests de la mena de recuperar o actualitzar, va ben errat. “Aquesta mena de projectes arrosseguen una terminologia molt associada a rescatar, recuperar, actualitzar... Nosaltres, en canvi, preferim dir simplement que continuem una cadena de transmissió. Són cançons de codi obert. Cançons, algunes, que ens pensem que són superantigues, però que és perfectament possible que s'inventessin en el mateix moment de cantar-les i que, des d'aleshores, ningú les hagi tornat a cantar mai. Són cançons útils i quotidianes amb lletres que van canviant perquè els temps, naturalment, també han anat canviant”, explica Arnal. “Són com les jotes, o els garrotins, en els quals hi ha una part comuna i, després, una part on tothom hi diu la seva”, hi afegeix Bagés.
Cançons per acompanyar, segons afirmen, la vida, el dol, la feina i la festa, enteses com una “manera de fer comunitat” i que, després d'escoltar-se aquests últims dies a Olot, la Bisbal i el Tradicionàrius, es podran assaborir el 15 d'abril en el Festival Strenes de Girona. La cadena continua.