Crítica
teatre
Frescor dins de la contundència
Sí. És possible un Hamlet nou, impetuós, instintiu i que mantingui el to i la poètica de Shakespeare. És possible reforçar el doll de paraules i discurs en un espai fred, sepulcral, deixant que la majoria de l'acció succeeixi fora d'escena (com manen els cànons del teatre de Shakespeare). El treball excel·lent aconsegueix posar frescor i proximitat en una posada estètica freda, contundent, granítica.
L'adaptació de Carrió ha desbrossat al màxim. Ha deixat els moments estel·lars de la peça (com el mític monòleg del “Ser o no ser”) com si fos un poema solitari. Una escena breu que cobra coherència en una posada en escena completa. És un muntatge dens, amb puntes de comicitat i voluntat de fer-se atractiu al públic (trencant la quarta paret, de múltiples formes, sense repetir codi, desplegant possibles fórmules) en què el treball de Pol López es consolida des de la seva primera aparició, sense parlar però amb unes ganyotes petites, de fill que no se sap consolar de la mort tràgica del pare.
Pol López és un Hamlet absolut, que s'atreveix amb tot i que evita utilitzar les seves crosses de confort interpretatiu. Al seu costat, també hi ha excel·lència en la resta del repartiment. Amb uns monòlegs que trenquen l'ànima d'Ofèlia (María Rodríguez), un Claudi maquinador (Eduard Farelo), una Gertrudis dèbil (Rosa Renom) i un Poloni, que es pensa ser el gran assessor i acaba sent el més dissortat de tots (Xicu Masó).
Carrió proposa que siguin els mateixos Poloni, Gertrudis i Claudi els que llegeixin un conte aparentment lúdic en la seva celebració, que acaba sent una mena de confessió pública d'una traïció.
L'adaptació ha convertit Rosencratz i Guilderstern (Pau Vinyals i Marc Rius) i en certa manera, Horaci, en uns personatges dèbils, que es mouen, sense saber-ho, moguts pels fils de la noblesa. La fatxenderia de la parella serà un element còmic, més que amenaçador. La prudència del company de Hamlet segella una amistat cega. També Xicu Masó podrà disfrutar d'un instant de trencament, fent temps mentre es prepara la fossa per a l'enterramorts (una escena que ja reivindicava en aquells Folls de Shakespeare).
Aquest Hamlet persuadeix absolutament. Segella una relació que serà tan prolífica com ells vulguin entre Pau Carrió i Pol López. Des d'aquell celebrat i dolorós monòleg Ivan i els gossos (Lliure, 2012) mantenen la seva connexió. Com a Victòria d'Enric V (Lliure, 2014) Pol López desplega la seva humanitat, des de la timidesa a l'exhibició, sempre a favor del text. La fredor de Hamlet trencant les cartes d'Ofèlia contrasta amb la intensitat de López i Rodríguez mirant-se i estimant-se en silenci, com demanen els personatges.