cultura

des del jardí

vicenç pagès jordà

L'art del títol

E
El títol més dolent que conec és,
amb molta diferència,
‘La cartoixa de Parma', de Stendhal

Si bé una part considerable de l'energia del món del llibre s'inverteix a triar un títol prou comercial, la història ens ensenya que no resulta un element gaire rellevant per decantar l'èxit. Tant si el contingut és sublim, lamentable o passador, podeu posar-li el títol que us plagui, que finalment el llibre trobarà els lectors que mereixi.

Més d'un títol vague o directament erroni ha servit per designar obres mestres. Jonathan Franzen, per exemple, va utilitzar una de les paraules més gastades de tots els temps, Llibertat, per titular la seva penúltima novel·la. A la primera li va assignar el títol, ben poc estimulant, de Les correccions, i a l'última, una de les paraules més mal vistes de l'actualitat, Puresa.

Sense abandonar el registre religiós, podríem afegir-hi Expiació, la magnífica novel·la d'amor i de guerra d'Ian McEwan. Curiosament el títol Santuari, de William Faulkner, que podria fer pensar en una obra edificant, es basa en una violació especialment sòrdida i transcorre en gran part en un bordell. Però el títol més dolent que conec és, amb molta diferència, La cartoixa de Parma, de Stendhal: en aquesta novel·la trepidant, plena de baralles, intrigues i enamoraments, no hi apareix cap cartoixa fins a l'última pàgina. De Stendhal també val la pena citar El roig i el negre, que fa pensar en un quadre abstracte i que no fa honor a una novel·la d'acció.

Dins els títols fats i ensopits, destaca Persuasió, l'última novel·la de Jane Austen, que resultaria més adequat per a un tractat de retòrica. Com a exemple de títol gens connotatiu, podem esmentar un dels millors reculls de contes de tots els temps: Ficciones, de Jorge Luis Borges. La insostenible lleugeresa de l'ésser, de Milan Kundera, no és pas una aproximació filosòfica sinó una novel·la eròtica ambientada a la Primavera de Praga. Una altra bona novel·la amb un títol opac és K.L. Reich, d'Amat-Piniella. Pel que fa a Nada, de Carmen Laforet, seria més precís dir-ne Poca cosa.

En el món de la música, dos dels grups més conflictius i trencadors de les últimes dècades van triar noms com Nirvana i Oasis. Però potser el nom que ha creat unes expectatives més enganyoses ha estat el de Yes, que designa un tediós grup britànic de rock progressiu –o sigui, que fa cançons llargues que encara es fan més llargues–, actiu des de finals dels seixanta fins ara, i que jo rebatejaria amb un altre monosíl·lab: No.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.