“L'Anoia és una terra de fronteres”

A la lingüista Carme Junyent se li acumula la feina aquests dies amb la presentació del seu darrer llibre, Escoles a la frontera, per diferents municipis de l'Anoia. Justament la publicació és una mena de crònica del viatge que va fer l'autora per la comarca preparant una investigació sobre els centres educatius. L'autora masquefina ofereix aquí un llibre que camina entre la crònica d'un viatge i la microhistòria local amb el tema de les escoles com a fil conductor. “Pensava que no interessaria a ningú, perquè té coses molt diferents”, reflexiona l'autora.

Escoles a la frontera també és una reflexió sobre aquest últim concepte: el de frontera. “Aquesta idea anava sortint per tot arreu”, assegura Junyent, que creu que “històricament l'Anoia ha estat terra de fronteres”. Però quan va fer la recerca d'on deriva el llibre, entre el 2010 i el 2011, la comarca estava en plena crisi econòmica i el creixement s'havia acabat: “En aquest sentit, la frontera també era temporal.” A tot això cal sumar-hi les peculiaritats de l'Anoia, amb zones molt diverses i amb una perifèria a la qual li costa sentir-se anoienca. De fet, “el sentiment de pertinença només es dóna a la Conca d'Òdena”, indica l'autora, que havia valorat com a títol del llibre La comarca inexistent.

Durant el seu viatge per l'Anoia, Junyent va treballar sobretot amb les escoles públiques de la comarca. Allà va veure de prop com la immigració dels últims anys ha transformat “la realitat lingüística”, ja que actualment “més del 10% de la població no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua”. Lluny de veure això com una amenaça, la masquefina creu que això “ens permet guanyar nous parlants”, ja que el català “fa anys que no para de recular” davant la pressió del castellà, però una llengua suporta millor aquesta pressió en una societat diversa com és actualment la catalana. “Si alguna cosa salvarà al català, serà la immigració.”