cultura

Carles Ribas retrata una generació desencantada

L'escriptor presenta dimarts vinent a Girona la seva segona novel·la, ‘Amb la pell de ningú'

Recrea uns personatges atrapats entre els ideals i l'apatia

Carles Ribas i Blanché (Tordera, 1976) va debutar el 2007 amb una novel·la turbulenta: la història d'un escriptor d'èxit que, en plena crisi creativa i personal, se submergia en l'alcohol, el frenesí sexual i el deliri literari. Encara que fos entre les cavitats del vici, L'home més afortunat del món (CCG, 2007) plantejava almenys una reacció possible, sòrdida i extrema, davant del fracàs. Al cap de deu anys, Ribas dibuixa una altra classe d'abisme a Amb la pell de ningú (El Cep i la Nansa), a través de tres companys de facultat que, arribats a la quarantena, fan examen d'un passat compartit en què l'alternativa sembla més aviat la fugida, la resignació o la traïció. “La idea de fer un retrat de la meva generació m'ha obsessionat durant molt de temps”, explica l'escriptor, nascut a Tordera però perfectament assimilat a Girona i que situa els seus personatges a la terra de ningú que quedaria entre els ideals estimbats dels pares i l'apatia dels joves d'avui, que “almenys ja saben en quin món viuen”. No és un quadre gaire esperançador, però és el que defineix una generació que, segons Ribas, reacciona amb angoixa al pes de la responsabilitat i el compromís i, com dirà un dels personatges del llibre, si enyora l'època universitària, no és per la camaraderia, sinó perquè va ser “la darrera vegada en què la gent encara no espera gaire res de tu”. Ambientada a Girona, en especial el barri vell, Amb la pell de ningú, que es presenta el dia 19 a La 22 (19 h), traça el desencant vital dels fills de la Transició per mitjà de les veus successives i complementàries de l'Anna, la Laura i l'Enric, cada un dels quals, segons el dicteri de Tolstoi, ha estat infeliç a la seva manera.

Després de dues novel·les, Carles Ribas, crític de cinema al Diari de Girona, té ganes d'immergir-se en el relat curt, una forma que ha freqüentat poc i que, per la seva brevetat, confia que li permeti guanyar expertesa narrativa. Els referents, però, en els deu anys transcorreguts entre un llibre i un altre, continuen sent inamovibles: “La santíssima trinitat que formen Pla, Sagarra i Rodoreda.” Fora d'ells, a penes gosa esmentar Xammar, Bladé i Desumvila, Gaziel o Narcís Oller, un autor maltractat que reivindica amb fervor, tot i que opina que “Rodoreda ha estat l'única capaç d'escriure novel·la en català com déu mana”. Ja és molt per a algú que considera ben vigent la cèlebre discussió de 1925 entre Riba i Sagarra sobre la “generació sense novel·la”, i en termes més aviat pessimistes: “La novel·la continua sent el gran compte pendent de la literatura catalana amb si mateixa.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.