Signe del seu temps

Prince va ser (i que dur és dir-ho en passat!) un símbol de la postmodernitat musical. Aquest noi d'un barri perifèric de la dura i freda ciutat de Minneapolis, de clara majoria blanca, va superar tots els seus complexos físics (li hauria agradat ser jugador de bàsquet, el seu esport preferit) gràcies a la música. Els seus pares eren músics de professió, però no van passar mai d'actuar en petits locals. Dotat d'un talent natural per tocar qualsevol instrument musical que li posessin davant, Prince va decidir que també es dedicaria a la música quan de molt jovenet va veure actuar el seu admirat James Brown. Els acords sincopats del funk van calar per sempre en la ment musical del jove, però també en el seu cos. Prince sempre va ballar, esplèndidament. Moviment de malucs i peus ràpids. Com James Brown. I amb la seva manera sexual de tocar la guitarra s'acostava a Jimi Hendrix.

Amb els seus companys d'institut va formar un grup i precoçment Prince va començar a destacar per si sol com a instrumentista i compositor dels temes, però també per una posada en escena atrevida i eròtica, basada en una ambigüitat sexual descarnada i glamurosa a la vegada. La seva veu tampoc passava desapercebuda: podia passar del falsetto més agut a un to greu baronívol i sexy en una dècima de segon. Tot just passada l'adolescència, la totpoderosa Warner li va oferir el seu primer contracte i va editar el seu primer disc, For you (1978), impecable per a algú tan jove. Amb tanta personalitat havia nascut una nova estrella de la música negra, però el seu influx anava més enllà del R&B tradicional i del so de la Motown.

Prince va portar literalment la música negra fora de la seva etiqueta i feia embogir tant els negres com els blancs. Pop, rock, funk, jazz, la música disco, el glam i fins i tot la música clàssica i contemporània (era un gran admirador d'Stockhausen, cosa que es nota al final instrumental de Purple Rain), la seva obra, ingent i interminable, és postmoderna perquè beu i amb incontinència de nombrosos estils.

Purple Rain, Sign of the times i Parade el van consagrar definitivament. Sens dubte són tres dels discos més importants de la música popular del segle XX. Però els seus directes eren també inoblidables per a tots els que hem tingut la sort de veure'l. En els seus últims concerts, només s'acompanyava del piano.

Prince era pura música, pur ritme, pura emoció. Els seus col·laboradors, que han estat molts (perquè era un home generós amb els col·legues), han remarcat que no tenia horaris i que els feia anar de corcoll. La llegenda diu que sota Paisley Park hi ha una “cova” amb milers de maquetes i enregistraments de temes inèdits. Vivia per a la música. Al seu geni, s'hi unia l'excentricitat i una timidesa malaltissa.

Diuen que la llum dels més grans, com que brilla amb molta més força, és de curta durada. Aquesta dita, que per sort no sempre es compleix, s'adiu ara amb la mort impensable de Prince.