Assaig sobre la violència

Novel·la curta i intensa, de capítols breus, trenada sense guarniments, Camins sense retorn proposa un assaig sobre la manifestació de la violència quan aquesta qualitat que està a l'abast de tots els éssers humans es posa al servei de la supervivència. Masanés fa protagonista un personatge que, des de la primera pàgina, a través d'una descripció física escassa, situa en la categoria dels antiherois: la referència als “ulls negres petits i molt propers” fixen Willie Tibbets en la categoria dels éssers humans més propers a la seva part animal que no pas a la intel·lectual.

L'autor no perd el temps –ni el fa perdre– amb recorreguts místics pels viaranys de la reflexió afectada. Més aviat al contrari: Camins sense retorn podria qualificar-se sense gaire problemes com a novel·la d'acció perquè això és el que presenten unes pàgines que llisquen amb comoditat a mesura que la proposta que acullen pren forma de manera gradual. Les frases curtes i les descripcions cantelludes ajuden a conjuminar l'harmonia que s'estableix entre el fons i la forma d'aquesta narració que no assoleix el cim del seu enunciat ocult fins, exactament, l'última de les seves pàgines, que atorga al conjunt un sentit d'universalitat que ja s'entrellucava en fer l'abstracció de les accions relatades.

Que el protagonista sigui un jove irlandès no és obstacle per a la versemblança i el fet que part de l'acció transcorri a la Menorca que es disputaven les monarquies europees de finals del segle XVIII afegeix una proximitat que no destorba però que no és imprescindible: posar en joc l'economia del llenguatge per glossar un acte de supervivència atiat per la pobresa permet generar un missatge que està a l'abast de tothom més enllà de llengües i fronteres.