cultura

sense fronteres

marta monedero

La viatgera que escoltava l'Iran

T
“Tot és lícit i tot pot passar a l'Iran encara que moltes coses hi estan prohibides”

Viatja sola per tenir temps. Viatja sola per comprovar que la realitat encaixa amb allò que ha llegit. I viatja sola per poder tenir temps per escriure. “Viatjar és una actitud i una projecció de la mirada”, afirma Patricia Almarcegui, una orientalista de biografia curiosa: ballarina i professora de literatura comparada que ara es dedica a l'escriptura i acaba de rodar el seu primer documental, El murmullo de la tumba de Hafez, gràcies a una beca que li ha permès fer una estada a Shiraz. “Tothom visita la tomba del poeta perquè l'Iran és el país que més estima la poesia. Hafez és un exponent destacat de la literatura persa que perviu a través de les imatges. No en va el cinema iranià té una gran capacitat per evocar imatges que provenen de la literatura.”

Almarcegui també ha publicat Escuchar Irán, un relat que és fruit d'un viatge anterior a aquest país “que està canviant de forma brutal encara que conservi les tradicions”. Per a ella, l'Iran ja no és el que era i, malgrat l'existència d'institucions anacròniques com el Consell de Guardians, “tot és lícit a l'Iran encara que moltes coses estiguin prohibides”. Tot pot passar en un país que utilitza el blau i el verd per mitigar la llum del desert, descriu Almarcegui, qui del 6 al 9 de juny impartirà a Casa Àsia un curs sobre viatgeres europees en aquelles terres llunyanes. Quatre viatgeres amb una mirada no tan coneguda com la dels seus homòlegs masculins però tant o més fascinant. “El que més m'interessa és que quan surten de casa, el viatge les fa parlar de la condició de dona”, aclareix Almarcegui sobre aquest dream-team de narradores format per dues aristòcrates britàniques: Lady Montagu, una científica d'intensa activitat epistolar, i Vita Sackville-West, novel·lista del grup de Bloomsbury amb una enorme capacitat d'observació. Completen el grup dues suïsses: la sofisticada Annemarie Schwarzenbach, avui convertida en icona gai i definida com la viatgera més trista del món, i Ella Maillart, amb qui el 1939 va viatjar en cotxe de Ginebra a l'Afganistan, les dues a la recerca de respostes vitals.

L'harem, el microcosmos de l'Orient

Però situem-nos al segle XVIII. “D'educació exquisida, Lady Montagu visita un harem, el microcosmos de l'Orient, i reflexiona sobre les dones d'Istanbul. Diu que van tapades i tenen més llibertat que ella, que era feminista i no es volia casar amb el pretendent imposat pel seu pare. El fet d'anar tapades els permetia tenir amants sense que se sabés i tenir més temps per llegir.” Dos segles més tard, les altres tres autores “trien un moment molt interessant per viatjar, el període d'entreguerres”. La turmentada Annemarie Schwarzenbach (Muerte en Persia) escriu de forma emotiva i analitza amb encert l'occidentalització de l'Orient. En canvi, Ella Maillart “fa un llibre sobre Schwarzenbach, La ruta cruel, quan aquesta ja és morta. La sublima i aquesta és la imatge que n'ha perdurat”.

Cal recordar que, en aquells anys convulsos, alguns europeus anaven a l'Àsia per obtenir drogues. “A Muerte en Persia hi ha passatges escrits sota la influència dels estupefaents però també plens d'amor per la literatura. Schwarzenbach és única a l'hora de fixar-se en les dones. El seu marit treballa com a diplomàtic i això li dóna accés a molts espais. Però ella se sent fora de tot, i és a l'Iran on per fi es troba a si mateixa. Ella viatja per encaixar en la raresa. Per trobar-se en la llunyania.” En una altra òrbita, Maillart “se'n va a l'Orient per buscar la pau i aquesta és una idea absolutament orientalista”, sosté Almarcegui. “Li encantava navegar i de vegades descriu el cotxe com si fos un vaixell. El personalitza. Maillart és més periodista i està més documentada que Schwarzenbach, però aquesta escriu millor.”

Segur, però, que les dues coincidien que “viatjar és un dels plaers més íntims que hi ha”, com afirma Vita Sackville-West a Pasajera a Teherán, un relat de descripcions excepcionals i intel·ligència narrativa. “Vita és la més escriptora de totes”, conclou Almarcegui, que recorda que les quatre són de classe benestant. “El viatge no es democratitza fins als anys 50. Abans el viatger era una condició excepcional, sobretot si viatjava en solitari.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.