cultura

“L'ofici de periodista m'ha semblat sempre importantíssim per poder servir els altres”

“Sempre he estat tímid, la necessitat m'ha empès”
“Abans era dur però es podia pensar en una feina”
“M'he identificat molt amb el periodisme”

Dijous passat, Josep Maria Cadena (Barcelona, 1935) va rebre en la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya el Premi Ofici de Periodista per la seva trajectòria professional quan es compleixen 50 anys de la creació del Grup Democràtic de Periodistes, del qual va ser un dels principals impulsors.

No para de rebre premis...

Crec que és per l'edat. Tinc ja 80 anys i sembla que ja són uns anys perquè els que ho decideixen pensin que ja em pot tocar. Fa poc em van sorprendre amb el Gat Perich i també vaig rebre el Nacional de Cultura per tota la feina que he fet de recuperació dels dibuixants catalans d'humor. Fa més temps també vaig rebre el Manyé i Flaquer, el Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi.

A més de l'actualitat, ha tractat temes especialitzats com l'art i l'humorisme gràfic

Del que m'he adonat és que l'ofici de periodista en diaris dóna per molt. Cada dia has d'omplir planes seguint l'actualitat i ho has de fer de manera ràpida. Això et dóna unes capacitats que després pots aplicar en altres coses.

Com va començar?

Jo vaig entrar a estudiar a l'Escuela Oficial de Periodismo, tenia prop de 19 anys i havia començat la carrera de dret, però com que a casa no hi havia diners, vaig pensar que no podia esperar a acabar la carrera per guanyar-ne. A l'escola havia demostrat que sabia posar el subjecte, el verb i el complement directe, i el que escrivia s'entenia, això em va fer pensar de ser periodista. Jo no en coneixia cap, per a mi periodista era la senyora que venia els diaris al quiosc de costat de casa. Hi va haver la convocatòria per entrar a Barcelona a l'escola de periodisme i em vaig engrescar a presentar-me

Què s'hi va trobar?

Abans d'anar-hi ja havien passat periodistes com Sempronio, que com d'altres en actiu feien un curset per aconseguir el carnet, ja que oficialment no es podia exercir el periodisme sense obtenir-lo. A l'escola em vaig trobar Josep Pernau i Josep Faulí, als qui encara no coneixia. Amb el carnet de periodista m'assegurava un sou, d'unes 2.300 pessetes al mes. perquè les empreses periodístiques també utilitzaven periodistes sense carnet i així els hi pagaven menys.

Res a veure amb les actuals facultats de periodisme i comunicació...

La primera sorpresa que vaig tenir era que per entrar-hi et demanaven una sèrie de certificats. El primer era el que donava la Jefatura Provincial del Movimiento. Vaig anar-hi i per una finestreta va sortir un cap que em va dir: “Rellene el impreso, ponga una póliza y vuelva con las firmas de dos falangistas”. Com que jo era estudiant i del SEU, Sindicato Español Universitario, m'hi vaig atansar. Vaig demanar pel jefe provincial i em va rebre un senyor en català. “Jo te'l signo”, em va dir mentre jo li reblava: “Es que en necessito una altra.” “Punyeta –em va dir– és que no coneixes cap falangista?” Davant la meva negativa va cridar a l'ordenança i li va fer firmar la instància.

I què li demanaven?

Em feien preguntes com A qué periódico pertenecía antes del 18 de julio de 1936; con qué medios colaboró antes de esa fecha; a qué partidos políticos perteneció; qué actividades ha realizado desde entonces”. A totes aquestes preguntes vaig respondre “Antes del 18 de julio de 1936 yo tenia 10 meses de edad”. Poc després van treure aquest certificat perquè ja estava desfasat, la majoria dels que anaven a l'escola de periodisme no havien viscut la guerra.

I un cop a l'escola?

Vaig fer les proves d'accés i vaig coincidir amb Sebastià Auger, que ho va deixar al cap de poc temps perquè volia ser editor: crearia Mundo Diario. Els dos primers cursos els vaig fer a Barcelona i vaig començar a deixar-me veure en públic. Cada divendres anava a l'Ateneu barcelonès, on se celebrava un col·loqui. Aquestes xerrades eren recollides per Josep Pernau cada dissabte al Correo Catalán. Citava les persones que intervenien i les preguntes que feien. Jo en feia moltes i així vaig veure publicat el meu nom al diari. M'agradava veure'l i pensava que d'aquesta manera alguna cosa de feina em cauria.

Va passar per Madrid...

Vaig anar a Madrid a fer el tercer curs. Aleshores, l'Asociación de la Prensa que publicava la Hoja del Lunes donava unes beques de mil pessetes. Jo vaig aconseguir-ne una. I a Madrid vaig poder entrar a fer pràctiques a l'agència Efe, que em pagava mil pessetes més. Amb dues mil pessetes al mes vivia en una pensió. Era l'any 1957. Al migdia dinava al SEU i al vespre feia dieta mediterrània: una nit entrepà de sardines i l'altra, de calamars. Sempre amb una cervesa.

Va ser dur?

Ara hi ha moltes dificultats, però abans també. La diferència és que en aquells temps teníem la perspectiva de trobar feina. Aprofitava els dinars de premsa per poder menjar una mica bé.

I novament a Barcelona.

A l'agència Efe em van fer una carta de recomanació per a Barcelona. Em van dir “diuen que ets bo”. I al cap d'un any ja era redactor. Des d'Efe vaig poder trobar feina al Diari de Barcelona. Aleshores ho podies compatibilitzar perquè als diaris els interessava gent com jo, perquè les informacions que feia per a l'agència Efe les podien aprofitar més reportatjades al diari. Eren uns temps que només hi havia teletips a l'agència Efe i a La Vanguardia per comunicar-se amb Madrid.

Però vostè encara no havia fet la mili...

Em va tocar Ceuta. Un cop allà em vaig dirigir al Faro de Ceuta, que dirigia Vicente Amiguet, i li vaig dir que era redactor de l'agència Efe i el Diario de Barcelona. No s'ho creia fins que li vaig ensenyar el carnet. “Hombre, como el mío”. Em van fer col·laborador. Feia temes d'actualitat, però sense fer referència a Ceuta. Era la manera d'evitar-me problemes.

Sempre ha estat molt decidit...

No, era tímid, i ho continuo sent. Ha estat la necessitat la que m'ha empès. Necessitava afirmar-me com a periodista. Després m'he sentit molt identificat amb el periodisme i gairebé no he fet una altra cosa a la meva vida. L'ofici de periodista m'ha semblat sempre importantíssim per servir els altres. He tingut la idea que el periodista és un mitjancer amb el lector.

I torna de la mili...

Sí, i torno a l'agència Efe i al Diari de Barcelona. Ve la Caputxinada i la manifestació del capellans per la Via Laietana i Joan Anton Benach contacta amb mi. Amb altres periodistes decidim crear el Grup Democràtic de Periodistes. Un grup clandestí que es reunia a l'hora de dinar, no per endrapar sinó per fer-ho fora de les hores de feina. I vam entendre que havíem d'actuar dins de l'Asociación de la Premsa i que havíem de ser periodistes amb carnet. Això va crear problemes amb periodistes que encara no havien acabat. Ho fèiem perquè nosaltres estàvem més exposats, com ho demostra el fet que em van fer fora de l'agència Efe. Van al·legar la incompatibilitat de treballar en dos llocs. Però ho van fer perquè era del grup democràtic.

Arriba la seva maduresa...

Al Diari de Barcelona tenia la fama de ser un periodista que feia comentaris crítics sobre l'Ajuntament de Barcelona. Juntament amb Félix Tejada tenia una secció diària que anomenaven Chaflán. L'amo del diari era Miquel Mateu, que havia estat alcalde de Barcelona i pensava que, com en el seu temps, res, i per tant creia que Porcioles era criticable. Ens vam presentar al Ciutat de Barcelona amb els articles més crítics i sorprenentment ens el van concedir. Amb els diners del premi vam convidar els companys del diari. Vull dir que dins dels estrets marges que ens deixava l'exercici del periodisme, nosaltres anaven a contracorrent.

I comença l'etapa de l'‘Avui'...

Vaig ser-hi des dels inicis. Vaig signar com si fos el director la petició de l'Avui. Els impulsors del diari volien Ibáñez Escofet com a director, però després li van proposar a Josep Faulí, sense que jo me n'assabentés. Faulí, que em tenia confiança, em va fer sotsdirector. Els vam preguntar quin diari volien: “Com Le Monde”, volien un diari seriós, però el primer dia ja van tenir problemes per titular a portada “Vaga al Baix Llobregat”. No els va agradar que parléssim de vaga.

I es jubila a ‘El Periódico'

Al El Periódico entro el 1982 després d'haver dirigit la Hoja del Lunes, on vaig anar a parar després de l'Avui, d'on també em van treure. Potser no va ser gaire afortunada la meva frase. “No tinc res contra Convergència, però que pagui.” A El Periódico, a més de informació i opinió em vaig dedicar a la crítica de l'art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.