De la llum, en viu molta gent

Dissabte. Tarda radiant, meravellosa. El sol reposa en el silenci més plàcid i mostra petits llaços blancs sobre un cel blau i fresc. La gent envolta el magnífic teatre de Salt com si volgués assaltar-lo en un ferotge intent d'apropiació. Josep Pla remuga a dins, inconscient al rebombori, buscant adjectius plausibles entre glopades de fum, just per passar l'estona.

Palafrugell. Mas Pla. Un terra fet de llosa dibuixa l'espai escènic, un espai petit, d'atmosfera íntima, que respira calma. De color blanc una tauleta, tres cadires i un tamboret de ferro; al fons una persiana fosca i alta, feta de llistons de fusta; darrere, una pantalla que projecta estampes en blanc i negre, de memòria grisa, d'època traspassada.

8 de març de 1918. - Ja saps que avui fas vint-i-un anys? Comença l'edat adulta, és l'inici d'escriptura del quadern, com un intent desvagat d'anotar-ho tot, guixar papers, la dèria de posar-ho tot per escrit tot, qualsevol objecte: gent, clima, la mar, el menjar, família, llibres, amics, les senyoretes, bordells... Una primera part de mena biogràfica on veiem discórrer la vida petita a Palafrugell: records d'infància, lectures que marquen fortament la personalitat i, especialment, un paisatge; però també dies a ciutat, el moviment i l'existència al carrer, el passejar amb deliri incontrolat. En escena tres actors: Ivan Benet com a jove Pla, Montserrat Carulla, desdoblant-se contínuament en un desgavell de tipus, i Joan Anguera recreant el vell escriptor en una estampa perfecta. De l'un a l'altre la conversa es desplega amb un garolar ben llaçat i gens natural que va resseguint l'esquema traçat per l'adaptació de Carles Guillén i Joan Ollé. La imatge d'aquest Josep Pla no m'acaba de convèncer, és un apunt biogràfic més aviat oblic, sentimental i una mica manejat, en el sentit de construir un Pla excessivament entranyable, nostàlgic, endolcit per una mà una mica massa devota. Naturalment Pla era així, però no només així. En la part segona, i després d'una absurda pausa de quinze minuts, on tres cadires són reemplaçades per un llitet i un escriptoriet, ens plantem a Barcelona, en una pensió: és any d'epidèmia, la grip s'endú la gent inexorablement, però l'aire és suavíssim i Pla vaga per les Rambles, freqüenta la tertúlia del Gambrinus i de l'Ateneu, coneix Alexandre Plana, Pujols, Sagarra..., és un vaivé riquíssim, moment d'estripar papers i d'insinuar i perfilar una forma literària excepcional. El genial Quim Borralleras l'emmena a polir l'estil, a escriure gasetilles, a fer-se periodista de La Publicitat, a marxar de corresponsal a París. 15 de novembre de 1919.- El viatge a París es produirà demà passat.

Ivan Benet esdevé un jove Pla excel·lent, càndid i dubitatiu, plausible; Joan Anguera és un Pla mimetitzat, natural, amb ironia i humor, escèptic, eròtic, amb un bec de sorna deliciosa i el casquet perfectament adaptat al cap. Suggereixo que Montserrat Carulla representa una mena d'ésser antiplanià perfecte, no puc imaginar-me res més allunyat del seu esperit, per mi, és un fet incomprensible. En suma, teatre notable, íntim, vorer, de paraula exemplar, amb moments de suprema felicitat i d'altres amb colors de confitura. Epíleg: picament de mans final, amb certa salut. Perfectament.