Arqueologia de jardí

Tant és la proporció autobiogràfica d'una novel·la si l'obra és bona, si el que se'ns narra té un interès, poc o molt, universal, si el que és rellevant és el fet i com se'ns explica i no que li hagi passat a l'autor. Que Philip Roth parli d'ell o no, poc importa. Importa que Roth, partint d'una anècdota, sigui capaç de, en la majoria dels casos, reverberar-la fins a convertir-la en un forat negre, en sentit astronòmic, que xucla el lector.

Albert Forns (Granollers, 1982) guanyador amb Jambalaia (un plat a base d'arròs de la cuina cajun) del primer premi convocat per Anagrama de novel·la en català, parla d'ell, o amb això hi juga. Seria cruel comparar-lo amb Roth, la de Forns és tot just la segona novel·la i es nota i en fa bandera a l'obra, a més és jove i cal donar-li temps, però no aconsegueix allunyar-nos gaire del seu melic i, quan ho fa, és amb referents que s'apropia, cosa ben lícita, tot sigui dit.

Forns té una manera de narrar espavilada, es mou bé entre els límits de la correcció, de la modernor estilística, del joc moderat. Té una mirada aparentment innocent, humorística però que pot ser força autocrítica. Dialoga bé (només pateix d'un cert excés de signes d'admiració) i descriu amb solvència. Es fa de bon llegir, t'empasses Jambalaia sense excessius problemes. Bon senyal. Això Forns ja ho té, doncs, i no és cosa fàcil.

“Jo m'imaginava que escriure era construir, aixecar alguna cosa, l'escriptura com a arquitectura. Però ara m'adono que m'he fet un tip d'excavar, que almenys per a mi escriure s'acosta a l'arqueologia”, llegim en veu del protagonista, i aquí hi pot haver un dels problemes de la novel·la, que quan l'arqueologia la fem al jardí de casa no és arqueologia, és fer forats a terra. Per sortir de les seves circumstàncies el que fa, com altres escriptors i no és una tècnica que sempre funcioni, és buscar el recolzament en cites d'altres autors i llibres (la llista als agraïments sembla un innecessari certificat d'intel·lectualitat) o les cerques a internet sobre temes diversos. Insisteixo, lícit, però cadascú té la seva curiositat i coincidir pot ser complicat. D'acord, tampoc no és problema de l'autor, ell explica el que vol de la millor manera que sap, com ha de ser, i si agrada, bé, i si no, també.

És lògic que les contraportades facin d'altaveu del contingut i és habitual que inflin les virtuts, per això a vegades és aconsellable llegir-les un cop enllestida la lectura de la novel·la en qüestió. Aquesta no menteix, perquè la llarga llista d'elements citats hi són, però en cuina, incloure molts ingredients i moltes elaboracions no garanteixen un bon plat. En literatura passa el mateix. Hi llegim: “Novel·la sobre la síndrome de la segona novel·la”. I la columna vertebral és això: un autor que ens parla de les seves circumstàncies mentre fa una estada per iniciar la seva segona novel·la en una residència per a autors en una petita localitat de l'est dels Estat Units. Per això Forns descriu el primer Sant Jordi del seu personatge, temes sobre les agents literàries i els molts dubtes i mandres i sobretot pors de com afrontar la segona novel·la. Ho fa sense aportar res de nou. Potser per a ell sí i per això ho explica, com la dona que té un primer fill i sent la necessitat imperiosa de narrar l'experiència com si mai abans ningú hagués parit ni ho hagués explicat. Una obra amena però més intranscendent del que aparentment intenta oferir l'autor.