Primavera imponent

La 16a edició del Primavera Sound, que ahir va viure la primera de les seves tres jornades de pagament, ja navega per les aigües del Fòrum a velocitat de creuer. Pocs canvis, però, amb relació a les últimes edicions més enllà dels noms dels més de tres-cents grups participants: emplaçament gegantesc i quasi inabastable, afluència massiva (l'assistència d'ahir, pendent de fer-se oficial, no baixarà dels 50.000 espectadors) i un públic, poc menys de la meitat del qual estranger, amb disparitat d'interessos, com demostra el fet que, al Primavera Sound, hi ha qui és capaç de córrer de punta a punta del Fòrum per no perdre's els cinc últims minuts d'actuació de la seva banda predilecta; qui s'engresca en un debat acalorat sobre qualsevol tema mentre, a l'escenari de darrere seu, actua la sensació de la temporada, i qui veu en el festival el millor mostrador on fer lluir el seu modelet. Veure, en aquest sentit, no pocs espectadors contemplar-se en un mirall de notables dimensions situat, estratègicament, a l'entrada del recinte pot ser una activitat fins i tot més amena que els concerts d'uns quants grups.

Les primeres hores de la jornada d'ahir, tanmateix, van ser força lluïdes. Els nord-americans Algiers, triomfadors de l'última edició del Primavera Club, van demostrar que no són cap hype i, en l'hora de més sol, van reivindicar-se com a sòlida banda amb discurs propi: en el seu cas, post-punk amanit amb un rajolinet de gospel i groove. James Hunter Six, a continuació, van ser una nova prova de com poden arribar a oxigenar el festival músics, com en aquest cas, allunyats de l'indie de guitarres que tant impera –i, sobretot, imperava– en el festival. Rhythm & blues de la vella escola, amb dos vents sensacionals, i magistralment executat per un músic britànic que, ahir, va aconseguir fer ballar el nerd més recalcitrant.

Un altre nom a tenir en compte del Primavera d'ahir: Kamasi Washington, un saxofonista que, després del concert de Suede, va pujar al sempre agraït escenari de l'auditori amb un jazz-rock llunàtic i uns quants retalls de funk que va triomfar davant d'un públic molt nombrós. Dues bateries i tres vents –Kamasi inclòs– amb igual protagonisme que tant recordava les jam bands més aventureres com les maneres de fer de jazzmen còsmics i tronats com ara Sun Ra.

Dan Bejar, al capdavant d'uns Destroyer tan serens i detallistes com de costum, i Daughter –un jove combo de dream pop britànic que va saber imposar la seva pròpia llei de la delicadesa en un escenari tan hostil com el descampat on se situen els dos escenaris més faraònics– van ser altres noms destacats del dia d'ahir.