Allò que perdura

Quan parlen els grans editors comercials del fenomen de la proliferació de petites editorials, que no han dimitit de la seva responsabilitat cultural, ho fan amb un cert to de rebuf i superioritat i et diuen, més per desig que convenciment, que duraran tres telenotícies. El temps ha demostrat que no és pas un fenomen volander.   

Aquest curs s'han celebrat dos aniversaris que proven que les petites editorials no són exactament matèria fungible. Em refereixo als 15 anys de Meteora, amb Dolors Sàrries i Jordi Fernando al capdavant, i als 10 anys de Labreu, amb Ester Andorrà i Marc Romera al capdavant. 

Meteora i Labreu s'han guanyat a pols un lloc destacat al panorama actual de l'edició de poesia en català. Les dues han publicat clàssics moderns com ara Bartra, Clapés, Creus, Formosa, Garriga, Pessarrodona i Sampere.  També han editat noves veus com Ramon Boixeda, Anna Gual, Josep Pedrals, Blanca Llum Vidal i Rosa Vilanova. I totes dues han donat suport a veus consolidades que mereixen més atenció crítica seriosa (Lluís Calvo, Xavier Farré, Gemma Gorga, Montserrat Rodés, Jordi Valls, Mireia Vidal-Conte...) i a veus distintives que han passat massa inadvertides (Daniel Busquet, Carles M. Sanuy, Jordi Vintró...). Labreu, per la seva banda, ha publicat excel·lents traduccions de referents com Celan, Dürrenmatt, Eliot, Larkin, Roussel, Verlaine i Villon.  

Meteora i Labreu han festejat els seus respectius aniversaris de la millor manera possible: fent feina. Meteora ha publicat Post-Its, del veterà Jordi Julià, i Mudar de pell, el debut poètic esperat de l'estudiosa Bel Granya, i Labreu ha donat a conèixer Pop fiction, del no prou conegut Toni Gol Roca, i Neu negra, del no prou estudiat Marc Romera. Quatre apostes de primera, apostes que perduraran.

Jordi Julià explora amb ponderació i ironia les possibilitats poètiques que es deriven de les noves i concentradíssimes formes de comunicació entre les persones a la nostra societat. Julià demostra, amb una força elemental que recorda la lírica de la quotidianitat de William Carlos Williams, que la poesia no s'ha de fer enrere davant de formats com un post-it, un SMS o un tuit. La poesia ha d'obrir-se a noves potències expressives. 

Bel Granya ens ha ofert un primer llibre madur, despullat, precís, clar, personal, autèntic, savi i soterradament musical, intens i vital. Des de l'aparent modèstia, Mudar de pell és un llibre d'alta significació que indica els camins de la nova lírica que vindrà en el futur, un cop que s'hagi apagat el foc d'encenalls d'una gran part de la poesia actual.

El recull de Toni Gol Roca demana una lectura molt atenta perquè reveli tots els seus secrets ocults i mèrits profunds, més enllà del clima juganer de la forma, la llengua i els referents de cultura pop. Des de la força imaginativa dels arquetips que qüestionen els límits de la raó i l'enteniment, Gol retrata a la perfecció la condició paradoxal del nostre món que transita entre contradiccions i contrarietats.

Partint de la imatge terrible de la “neu negra” de Paul Celan i Durs Grünbein, Romera ha entonat una doble elegia, abrupta i sintètica, per la pèrdua del pare i del mestre. Neu negra, des del límit de la mort –“acabar així, / com una flor que s'obre”–, ens exigeix una meditació profunda i extrema sobre el dol i la ferida i la fractura que deixa a la vida, que malda per donar explicació i sentit a tot, malgrat tot.