[D]
0
cultura
barcelona - 12 juny 2016 0.00 h

Sílvia Gubern

Artista

“Mai he deixat de crear, però fora del sistema”

- barcelona

Un fenomen massa freqüent en l'art català és la falta de visibilitat d'alguns artistes que tenen una obra que ha ajudat a trencar barreres i obrir nous camins. Per circumstàncies diverses, són creadors que queden al marge dels circuits tradicionals i la seva obra queda soterrada. Un cas flagrant d'aquest fenomen és l'artista Sílvia Gubern (Barcelona, 1941), a qui habitualment s'integra dins del grup de conceptuals catalans, però que també és pintora, escultora i dissenyadora (va crear el logo de la sala Zeleste). Des de l'exposició antològica del 1995 a Santa Mònica, la seva obra no s'ha exposat a Barcelona individualment, però ara fins dimecres es pot veure un bon tast de tota la seva trajectòria a Halfhouse (av. de Vallvidrera, 69).

És conscient que molts creuen que ha deixat l'art?
M'ho imagino, però no és cert. Visc a Llinars del Vallès i continuo creant cada dia. Ara estic treballant l'escultura, però també escric poesia, que està totalment lligada a la meva obra plàstica. També treballo com a sanadora espiritual i faig classes de ioga i meditació, però no són mons diferents per a mi. Tot està integrat. Tot aquest vessant ja el tenia a dins quan vaig començar la carrera artística, però no n'era conscient. Ara, en canvi, tot em quadra.
De molt jove, va començar a exposar a la sala Gaspar i l'apadrinava Alexandre Cirici.
Sí, tenia la sensació que estava destinada a tenir una gran carrera artística. Però em sentia desorientada i no sabia ben bé per què. Hi havia alguna cosa profunda que m'impulsava a apartar-me de tot allò i hi va haver un moment en què vaig decidir que en sortia. Mai he deixat de crear, però fora del sistema. He pagat un preu, és clar, però he pogut ser jo mateixa.
Aquesta decisió coincideix amb el moment del grup d'El Maduixer, a finals dels anys seixanta?
Sí. Jo era parella del Jordi Galí
i vam anar a viure a una torre. Sembla que de manera casual –encara que no ho va ser, perquè no crec en les casualitats–, va venir a viure amb nosaltres l'Antoni Llena, que també estava apadrinat pel Cirici i que acabava de penjar els hàbits. L'Àngel Jové, que és de Lleida, ens
va venir a veure un dia i també s'hi va acabar quedant. L'aleshores Zush també havia vingut molt per la casa. Érem rebels, radicals, anteposàvem la vida a l'art. Bé, en realitat, per nosaltres, la vida era l'art.
I era dona, en un món de l'art dominat pels homes.
Jo era l'única noia del grup. Em sentia una privilegiada, però també era un merder. Va ser dur també. Per a més inri, la meva obra sempre ha estat
molt difícil de catalogar, no m'acabaven d'ubicar. I en els meus referents propers, per a mi, com a dona artista, només hi havia l'Amèlia Riera.
L'exposició dóna molta importància al dibuix. Com s'enfronta al paper en blanc?
Tota la vida ho he fet de la mateixa manera. Mai he dibuixat amb premeditació. Sempre he cultivat el dibuix automàtic, canalitzat. Quan vaig començar, ja ho feia així, però aleshores jo no havia meditat mai ni coneixia cap estat profund de consciència. Sorgia i prou des de l'estructura profunda, sense jo saber-ho. No ho vaig descobrir fins molt de temps després.
Com van néixer els seus dibuixos i pintures sobre suport de vidre? Se'n poden veure alguns en l'exposició.
Quan dibuixava, em venien a la ment imatges de dibuixos surant en l'èter. La transparència del vidre em permetia aquest efecte. M'agradaria dibuixar amb llum, com si fos un raig. Potser ho faig algun dia, ara que la tecnologia ho permet més.
Des de quan es va interessar per la sanació energètica i l'autoconeixement?
Inconscientment, sempre. Però vaig tenir un greu accident de cotxe a Madrid, just quan vam presentar al Reina Sofía el vídeo Primera mort, que el 1970 havíem fet amb El Maduixer i que està considerat el primer videoart de l'Estat espanyol. L'accident va ser un punt i a part a la meva vida, que em va instal·lar en una situació emocional molt forta. Me'n vaig anar a viure al camp i vaig començar a estudiar temes d'autosanació, el món dels xamans i el coneixement de les cultures indígenes, que em van ajudar a superar el dolor. També he estudiat la física quàntica, que m'ha ensenyat que les tres branques de l'arbre del coneixement que van unides són la ciència, l'espiritualitat i l'art.
L'exposició, que ha comissariat David Bestué, es titula ‘Begin the beguine'. Potser té la voluntat de tornar a començar?
No veia ben bé la necessitat de trobar-hi un títol, fins que un dia quan vaig arribar a casa em va venir al cap tot d'una la frase. El concepte de tornar a començar no sé si s'adiu gaire amb el meu pensament, perquè per a mi el temps és circular, de fet tot és un etern començament. Però després em vaig adonar que la sonoritat de la frase s'acostava a les beguines, aquelles dones medievals que tenien un gran coneixement del món i de la natura i amb les quals em sento molt identificada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Més llegides