Els contes d'un portuguès

Un grup de periodistes van emprendre fa un parell d'anys una recerca per les terres de Portugal: hi buscaven casos reals que, relacionats amb els efectes de les mesures d'“austeritat”, poguessin servir al cineasta Miguel Gomes per construir una pel·lícula sobre un país especialment afectat per la crueltat amb què les autoritats polítiques, servint el poder econòmic, condemnen una part substancial de la població (la més fràgil, la menys poderosa) a la precarietat, si no és a la misèria. Amb el material recollit de la realitat i posant en marxa
la seva imaginació, Miguel Gomes va emprendre una de les aventures més singulars del cine contemporani: Las mil y una noches, que, amb molta llibertat, pren com a referent l'estructura de la compilació de contes orientals lligats amb el fil narratiu de Sherezade; és a dir, una estructura en què cada conte conté n'origina un altre fins
no acabar mai.

Las mil y una noches podria no acabar mai, però ho fa (o potser, de fet, no ho fa) al final de la tercera i última part. La primera es titula El inquieto; la segona, El desconsolado, i la tercera, El encantado. Cadascuna es correspon amb un film, que dura unes dues hores deu minuts. O potser s'hauria de dir que totes formen un film de sis hores i mitja que, com en el cas del relat de Sherezade,
es fragmenta perquè s'ha de crear el desig d'escoltar
o de veure més contes. La qüestió és que, causant un cert impacte, les tres parts es van presentar una darrera l'altra, amb un interval de quaranta-vuit hores, en la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes del 2015; un any després, es van estrenant de manera successiva (i s'ha de dir que també escadussera) a l'Estat espanyol des de fa dues setmanes, i és així que divendres es completarà la trilogia a la cartellera, si bé en poques ciutats.

Aquestes contemporànies Mil i una nits portugueses (però relatives a un estat actual de les coses que, tot i que hi estan inscrites, transcendeix el seu marc territorial) no haurien de passar desapercebudes. Un cineasta “inquiet”, com reconeix en el títol de la primera entrega, es planteja com abordar la realitat i, per tant, les dificultats de fer-ho, perquè és possible restar a la superfície sense revelar-ne res; es pot simplificar i es pot banalitzar. Hi ha un moment d'El inquieto en què el cineasta desapareix, com si a la vegada desitgés fer-se invisible en l'esdevenidor d'un relat que voldria ser l'expressió d'un imaginari col·lectiu. Tanmateix, a vegades de manera captivadora i d'altres complaent-se una mica en l'ocurrència o en la dilatació que fa cantar uns ocells de manera interminable, el cineasta hi és amb la seva imaginació que transfigura allò real per narrar la història d'un gall que es presenta a unes eleccions, la d'un mag amb un beuratge per posar fi a l'austeritat, la d'un fora de llei que sobreviu als boscos, la d'una jutgessa que plora en una nit de clar de lluna, la d'uns vells cansats de viure que volen deixar un gos a uns joves que no saben com sobreviure...

Sorprenent i desconcertant, potser inevitablement irregular, Las mil y una noches suggereix que la imaginació (i també, certament, l'humor) salva, com bé sabia Sherezade, que, explicant els contes al sultà, es va salvar de la mort a la qual la destinava un home que es venja de les dones després de descobrir la infidelitat de la seva esposa. Salva de fer un cinema social evident i doctrinari. Salva de la mateixa realitat per no quedar-s'hi atrapat i ser capaç de concebre'n una altra. I és així que la imaginació, sense desestimar que pugui ser una manera d'escapar de la tirania d'una realitat que esclafa, es presenta com una arma política en contra de la dictadura dels poderosos, dels sultans del món contemporani.