Immaculada vitalitat

En una emissora espanyola de radiofórmula que publicitàriament es defineix amb el gènere “d'adult contemporani”, Melodía FM , el locutor Patrick de Frutos recordava, fa una setmana, que no se sentia Immaculate Fools a les ràdios. Ho deia després de punxar l'èxit més identificatiu, que comença amb violins, d'aquesta banda britànica, icònica de la segona dècada dels anys vuitanta, de pop-rock amb reminiscències folk i que per algú que tenia vint anys en fa trenta representava el màxim de la postmodernitat importada d'Anglaterra. Hi cantava un paio esprimatxat, de cabell laci i ulleres rodones. Certament oblidats en els vinils i en les seleccions de discjòqueis, fa un any el líder Kevin Weatherill va reformular la banda, tornant a gravar les cançons de sempre però espolsant-ne aquells rastres (per alguns, un llast pejoratiu) dels vuitanta. De gira, els Immaculate Fools van tancar diumenge al vespre-nit l'edició d'enguany del festival In-Somni amb un concert vibrant i vitalista al Nou Platea , davant d'un públic de la mateixa generació. I amb un Weatherill enèrgic: amb el cabell menys abundós i més blanc que tapava amb un barret, el qual, juntament amb l'armilla, recordava l'elegància –la modernitat sempre ha estat britànica–; això sí, va deixar constància dels seus orígens gal·lesos i de la seva passió per Galícia, la seva segona llar. Juganer amb la primera fila, ja a la segona cançó va baixar de l'escenari, saludant amb la mà i amb un somriure entremaliat; una fan se li va abraçar i el va petonejar amb la mateixa emoció dels quinze anys. El directe va demostrar la potència que tenen les melodies sense els violins –en general la força de la cançó– i estava menys pensat com un exercici nostàlgic tot i sonar Hearts of fortune, Wish you were here, Sad o Immaculate Fools . Ja al final de les gairebé dues hores de concert hi va haver peticions: Tragic comedy. Però el Kevin Weatherill, que amb Dumb poet volia dedicar el bis a Lorca, va respondre que la cançó era dels germans Ross –exmembres del grup– i que només tocava composicions pròpies. Anècdotes, renyines del passat, perquè el present és immaculat.