Pixar recupera les essències
Andrew Stanton reviu l'espectacular èxit de ‘Buscant en Nemo' (2003) amb ‘Buscant la Dory', la millor estrena animada en la història dels Estats Units
Una de les millors escenes creades per Pixar tanca Buscant la Dory. Són paraules majors quan es parla de l'estudi que va crear les tres parts de Toy story, Up, Del revés, Ratatouille o la mateixa Buscant en Nemo, però no sorprendrà els seus seguidors, acostumats a quedar enlluernats amb cada proposta dels homes de John Lasseter. Mentre Dreamworks, la seva competidora més potent, cau sovint en el bucle de seqüeles en què ha quedat atrapat Hollywood, Pixar (i això no ha canviat des que es va integrar a Disney) només fa continuacions quan pensa que la història en mereix. I en casos com Buscant la Dory, han hagut de passar 13 anys entre la primera i la segona part. “Ningú planeja una seqüela tant de temps després si no hi ha un amor absolut pel personatge i si no és perquè esperàvem el moment adequat i la història correcta”, diu Andrew Stanton, guionista d'una dotzena de llargmetratges de Pixar i director de quatre (entre els quals, els dedicats a Dory i Nemo).
Avui, doncs, arriba als cinemes aquesta seqüela, i ho fa també doblada al català (l'excepció, més que la regla: passen els anys i les dècades i la llengua del país continua sent residual). Tot i que Pixar ve de la primera ensopegada econòmica, amb El viaje de Arlo, fa només un any va demostrar que la seva creativitat i capacitat de sorprendre es mantenen intactes amb Del revés, projecte insòlit, ambientat a l'interior del cos d'una nena, que va seduir audiències i crítics de tot el món.
Buscant la Dory no sorprèn tant: el viatge d'un peix blau amnèsic a la recerca dels seus pares, ajudat per uns quants amics molt diferents d'ell, és un retorn a les essències de Pixar, que comparteix personatges (la protagonista, Marlin i Nemo), esquema argumental i ambient (l'oceà Pacífic) amb el seu predecessor, Buscant en Nemo. Però la prova que la màgia de Pixar continua intacta és la seva capacitat de provocar emocions –i fer saltar llàgrimes al públic– amb un grapat de peixos.
De secundari a estrella
Angus MacLane, un home del planter de Pixar que debuta com a codirector, explica en els textos promocionals que la pel·lícula plantejava principalment dos desafiaments: convertir en la protagonista un personatge, Dory, pensat per a lluïment dels altres, i “gestionar la seva pèrdua de memòria: és algú que ho oblida tot tota l'estona, així que havíem de fer que el públic sabés com se sent i què sap ella en cada moment.” Andrew Stanton hi afegeix: “La història tracta de com Dory es troba a si mateixa, en tots els sentits. És sensible i vulnerable i encara ha de descobrir la seva força interior.”
Hem parlat de les coincidències, però hi ha diferències significatives amb Buscant en Nemo. Primer de tot, més de mitja pel·lícula transcorre a l'Institut de Vida Marina (MLI) de Califòrnia, un centre de recuperació i reintroducció a la vida salvatge dels animals marins. Concebut com un gran parc aquàtic, és una mena de revers (carregat de bons sentiments) del Jurassic World que vam veure fa poc. Tot el centre i el públic que el visita traspuen amor als animals.
També hi ha un grapat de personatges nous. En destaca sobretot Hank, un pop malhumorat d'habilitats sorprenents amb les set potes que li queden. Fa el paper que feia Dory respecte a Nemo: és la seva principal ajuda per aconseguir el que es proposa. També hi ha Bailey, una balena beluga, i Destiny, un tauró balena curt de vista.
Rècords sota l'aigua
Les crítiques també han estat positives. El portal Metascore, que puntua sobre 100 amb notes dels principals crítics dels EUA, li atorga un 77. Queda lluny, això sí, de Buscant en Nemo (90) o de Del revés (94). El rècord de Pixar a Metascore l'ostenta Ratatouille, amb 96 punts sobre 100.
Buscant en Nemo va donar a Pixar el primer Oscar al millor film animat. Les fites que va aconseguir són insuperables, però Buscant la Dory arriba avui a les nostres pantalles amb els deures fets i un rècord superat.
