Ocre i cremós

Encara enllu­er­nat per la llum del sol reflec­tida a les mera­ve­llo­ses dunes cre­a­des per Sidi Larbi Cherka­oui i María Pagés; res­so­nant encara els ecos àrabs i anda­lu­sos de l'evo­ca­dora música de Szy­mon Brzoska i Rubén Leba­ni­e­gos; admi­rat encara pels deu ensor­di­dors minuts d'aplau­di­ments de tot el Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, ple (!), posat dem­peus, després d'un espec­ta­cle de dansa (!!), con­vinc que és una tasca impos­si­ble fer justícia amb parau­les a tanta bellesa, a tanta emoció com ofe­reix Dunas.

L'espec­ta­cle és d'una qua­li­tat ocre i cre­mosa, flu­eix i pene­tra en l'ànima, ine­xo­ra­ble, fins a com­moure-la; com la sorra (del desert) llisca pel coll del rellotge i va omplint-ne la part infe­rior, així satura els sen­tits de l'espec­ta­dor aquesta fusió de fla­menc i dansa con­tem­porània. Pagés és elegància, presència, és passió, és força i és humor; és espon­taneïtat i can­dor i també, és clar, és fla­menc. Larbi és exis­ten­ci­a­lisme, és ingra­vi­desa, intel·ligència i sua­vi­tat i geni cre­a­dor; és excels ballarí, coreògraf, però també artista plàstic. Pagés i Larbi explo­ren els seus mons res­pec­tius amb avi­desa, eli­mi­nen fron­te­res, les tras­pas­sen sense trans­gre­dir. Teles de color ocre, translúcides i elàsti­ques, sot­me­ses a contínues meta­mor­fo­sis, com les dunes del desert, els fan ser­vei per conèixer-se: es bus­quen, es tro­ben i es toquen, tímids, pudo­ro­sos, i comença una hipnòtica dansa de braços, de tro­bada, fins que aban­do­nen les teles, que aca­ben deli­mi­tant la caixa escènica i, la del fons, farà de pan­ta­lla. La màgia, pre­sent des de l'inici, es mani­festa ple­na­ment quan Pagés, «la dels braços infi­nits», veu com aquests li crei­xen fins a for­mar l'arbre de la vida, gràcies a una impac­tant bar­reja de la seva dansa, amb la pro­jecció de dibui­xos que fa el mateix Larbi en directe amb una habi­li­tat remar­ca­ble, fent una pre­cisa exhi­bició d'ambi­dex­trisme, sobre un vidre cobert per una pel·lícula de sorra, pri­mer cre­ant la il·lusió que la que dibuixa en la sorra és la balla­rina; després, apro­fi­tant la bellesa i les pos­si­bi­li­tats del recurs, Larbi es plan­teja –ens plan­teja– tot un seguit de qüesti­ons rela­ti­ves a l'existència humana, con­tra­po­sant, amb qua­tre traços, les teo­ries evo­lu­ci­o­nis­tes i cre­a­ci­o­nis­tes, pre­gun­tant-se per les diferències reli­gi­o­ses, els mis­te­ris del cicle vital i els vin­cles de la huma­ni­tat amb la Terra o els motius dels atemp­tats a les Tor­res Bes­so­nes. La riquesa és una qua­li­tat pre­sent en totes les face­tes de l'espec­ta­cle: riquesa estètica, riquesa artística, riquesa poètica, riquesa musi­cal –de com­po­sició i d'inter­pre­tació–, i riquesa (i una quan­ti­tat ingent) de con­cep­tes, dels quals Larbi i Pagés volen par­lar, en què coin­ci­dei­xen en punts de vista, com ara la violència de gènere, la relació amb l'altre i la deso­ri­en­tació de l'home actual. La com­plexa relació de les dues cul­tu­res d'ori­gen dels balla­rins, espa­nyola i àrab, cris­ti­a­nisme i isla­misme o la mal ano­me­nada Recon­questa, també hi tenen una col­pi­dora repre­sen­tació, per aca­bar amb una explícita imatge dels dos balla­rins embo­li­cats junts amb una tela ocre, de cin­tura per avall, de manera que sem­bla que tin­guin una sola arrel, i coberts per la sorra del desert. I la resta, des­bor­dats per l'emoció, aplau­dim.