assaig
jordi mata viadiu
Cantar i persistir
De què parlem quan parlem de societat civil? A molts els pot costar definir un concepte relativament nou i que remet a una idea de comunitat, potser per ignorar com s'ha elaborat al llarg del temps. En aquesta obra, Miquel-Lluís Muntané el fixa a assenyalar el conjunt d'organitzacions i institucions cíviques i socials sense afany de lucre orientades a la promoció d'activitats culturals, educatives, solidàries o de lleure, diferent de les estructures oficials i de les empreses, i exemplifica tal conjunt en el seu objecte d'estudi, el moviment coral, que en rares ocasions apareix actualment en portades, però que és imprescindible per entendre què és allò que ens distingeix com a poble.
Tot fent un repàs de la història recent de Catalunya i de la música que s'hi feia, que coincideix amb la del naixement i desenvolupament de les entitats dedicades al conreu de la cultura popular, Muntané exposa els motius del triomf del cant coral a casa nostra, entès com a vehicle d'integració i cohesió social i amb uns orígens vinculats al romanticisme, que potenciava els sentiments d'identitat individuals i col·lectius. A la Catalunya vuitcentista, on s'ha consolidat la Revolució Industrial i el catalanisme va prenent forma, no es pot negar la participació en un projecte nacional d'una classe obrera aplegada en un teixit associatiu variat, que disposava d'ateneus, escoles i orfeons que van contribuir a estendre la cultura entre els sectors populars. Tanmateix, el ventall ideològic catalanista era prou ampli perquè en els cors hi convisquessin opinions polítiques divergents, encara que després hom identifiqués tal orfeó o tal altre amb posicions conservadores o progressistes.
El tema polític esdevindrà més cru durant el franquisme, quan el món coral passa a ser un espai on exercir el voluntarisme, expressar-se en llibertat i mantenir la llengua viva a cop d'interpretació malgrat la repressió i la censura. El relat d'aquesta etapa que fa Muntané, en què apareixen moviments com la Nova Cançó i tot apunta cap a la multiculturalitat d'avui, ajuda a comprendre la vigència d'una forma d'expressió que alguns estarien temptats de considerar superada davant l'empenta de les novetats. En temps de xarxes socials que fomenten l'isolament, els cors i la resta de l'associacionisme cultural català són llocs de trobada i de transversalitat més efectiva que hipotètica, punts d'acollida per on els forasters penetren en una realitat diferent a la dels seus orígens.
Ara que fa uns anys que tant la necessitat de canvis reals i profunds al país com la incertesa a propòsit del seu futur són una constant, el treball de Muntané és oportú per recordar-nos que la societat civil i allò que l'ha articulada és tangible i ve d'antic, que s'ha de projectar com el que és, una trama que ha de romandre per sobre de les circumstàncies, tot adaptant-s'hi i alhora sent fidel a una manera de ser.