Venus i Adonis en el segle XXI

Venus i Adonis, l'extens poema venereus escrit per William Shakespeare quan tenia 28 anys, és la història d'una seducció frustrada. És una llegenda ja recreada per Teòcrit, Dante, Chaucer i Pierre de Ronsard i per les versions dels contemporanis de Shakespeare, Edmund Spenser, Christopher Marlowe, Robert Greene i Thomas Lodge. Però és el poema shakespearià el que ha aconseguit una fama més perdurable per la musical intensitat lingüística dels seus diàlegs i la voluptuosa exquisidesa de les imatges.

Ja en vida de Shakespeare se'n van fer 10 edicions raó per la qual, com a poeta, pot ser considerat un autèntic supervendes de l'època. El seu contingut, d'alt voltatge eròtic, recrea amb un ritme in crescendo el desig sexual de Venus per a Adonis, que es manté incommovible a l'implacable assetjament físic de la deessa. No revelaré el final –molt fort– per allò del suspens, però sí l'actitud d'una Venus virilitzada, amb una iniciativa amorosa tan desinhibida en la seducció com la de qualsevol dona actual.

Ho podem comprovar en la recent traducció al català de Salvador Oliva, publicada per Ara Llibres, on les veus dels Venus i Adonis shakespearians són transportades a ple segle XXI. Amb la garantia de la gran experiència del professor Oliva en traduir Shakespeare, ja que ha versionat al català tota la seva obra teatral i els Sonets., ara ho culmina amb Venus i Adonis, un poema difícil per la seva excel·lència. Si sempre hem d'agrair una traducció de Shakespeare al català, les campanes literàries haurien de repicar de manera festiva davant d'una traducció poètica, amb molts més riscos. Com quan l'any 1918 La Revista va publicar la versió rimada en català de tot el poema per Magí Morera i Galícia, amb un pròleg de Josep Carner; o per l'adaptació teatral de Joan Sellent, l'any 2015.

I ara la traducció íntegra al català de Salvador Oliva és per llançar les campanes al vol, perquè en no fer servir la rima ha aconseguit una llibertat total i l'ha plasmat en un devessall de realisme i fidelitat a la font. Amb una mètrica en dodecasíl·labs i fugint de l'hipèrbaton com de la pesta, tradueix l'efecte provocador de les veus en un llenguatge vibrant i actual, molt potent i visual, fent lluir l'orfebreria lingüística shakespeariana amb una gran sensibilitat poètica pròpia. És una traducció que sedueix: apassionada, engrescadora i intensa, com la sensualitat del model.

Carner va dir que en la traducció de Morera i Galícia, Shakespeare és endevinat. Constato que en la traducció d'Oliva és molt present.