cultura

Cultura

Moderació noucentista

Un llibre, coordinat per Mercè Vidal, recull les principals obres del noucentisme, un moviment encara no prou conegut pel públic però molt idiosincràtic

La historiadora de l'art Mercè Vidal està convençuda que no podria viure en un interior modernista. En canvi, la calma, l'austeritat i la recerca del confort per part de l'arquitectura noucentista li sembla molt més adequada per a un habitatge o per a un edifici públic com seria una escola o una biblioteca. Això és precisament el que buscaven els arquitectes noucentistes.

Vidal, experta en aquest moviment i co-comissària de la gran exposició que es va dedicar al noucentisme el 1994 al CCCB, ha coordinat ara un llibre de gran format, Joies del Noucentisme, que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana. Il·lustrat luxosament amb fotografies fetes expressament per a aquest treball, el voluminós llibre –que costa 495 euros amb venda directa– recull per primer cop el bo i millor de l'arquitectura noucentista, que, segons Vidal, “és encara un patrimoni molt desconegut per al gran públic, sobretot si el comparem amb el del modernisme, del qual hi ha una inflació de llibres i guies”.

I el turisme?

La relació del noucentisme amb el modernisme ja va ser complexa en la seva època, però avui dia “a un turista que visita Barcelona, per exemple, només se li parla de modernisme”. El llibre, en canvi, posa de manifest, per exemple, que a Barcelona, a l'Eixample, les obres noucentistes abunden, barrejades amb les modernistes. “El que passa és que la gent ho desconeix i molts cops molts edificis noucentistes passen per modernistes”, diu Vidal. També és cert que alguns arquitectes adscrits al modernisme, com Puig i Cadafalch o Enric Sagnier, van acabar construint edificis noucentistes.

Si ens limitem a Barcelona i passegem pels seus carrers mirant cap amunt, ho podem comprovar. Són noucentistes, per exemple, el Palau de les Arts Gràfiques (actual Museu d'Arqueologia de Catalunya), el Palau de l'Agricultura (actual Teatre Lliure), el grup escolar Pere Vila, la Casa Godó (actual consolat dels Estats Units), la Casa Cambó a la Via Laietana, el monument a Jacint Verdaguer, el Turó Park o els jardins de Miramar.

Ja que el noucentisme és un moviment planificat des dels polítics de la Mancomunitat amb l'ideari de la Catalunya-ciutat, es va estendre per tot el territori. Abunden en el llibre magnífiques cases d'estiueig a Sitges, Viladrau, el Figaró, Valldoreix... però també són noucentistes edificis públics d'arreu com el Teatre Kursaal de Manresa, el mercat de Sabadell, el jardí botànic de Blanes o la Casa Museu Pau Casals del Vendrell.

Però com es pot distingir un edifici noucentista? “Evidentment, hi ha una recuperació del món clàssic però sense arribar a ser acadèmic –respon Mercè Vidal–. Hi ha una austeritat i una recerca de l'ordre. En els interiors, es busca la domesticitat amb fustes càlides, amb l'ús de l'arc de mig punt, per exemple. És una simplicitat de caràcter humanista.” Aquesta moderació és, segons Vidal, molt “idiosincràtica, ja que es van buscar les essències i tradicions”.

Un estil identitari

És per això que la historiadora de l'art considera que el noucentisme és el moviment català més “identitari” del segle XX i que per això “hi trobem alguna cosa familiar” quan mirem una obra noucentista. Un exemple d'aquesta recuperació de la tradició és l'ús massiu de l'esgrafiat, procedent del Barroc, o de la pintura mural.

El noucentisme és inseparable del projecte polític de la Mancomunitat de Catalunya, que va donar un especial protagonisme a l'educació i la cultura. “Però va ser un projecte que malauradament es va truncar molt ràpid amb la dictadura de Primo de Rivera”, recorda Vidal.

La historiadora de l'art s'ha encarregat del pròleg del llibre i de molts dels textos de les obres, però en el llibre hi han escrit una vintena de col·laboradors més. El volum ha suposat una recerca exhaustiva d'edificis, molts dels quals en mans de particulars que han donat permís per fer les fotografies dels interiors per primer cop. De fet, hi ha alguns edificis “inèdits” com Can Soliguer, de Duran i Reynals; el Mas Rusquelles, a Viladrau; i la Torre Ametller, de Josep Sala i Lluís Bonet, a Cabrera de Mar.

A la darrera part del llibre s'han reunit algunes obres d'art aplicades (com l'abecedari per a nens de Xavier Nogués) i s'hi assenyalen els museus on hi ha obres de pintura i escultura noucentistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.