Antònia Carré-Pons. Conversa amb...
Novel·lista. ada castells
“Ramon Llull s'ha de treure al carrer”
Es va estrenar amb la novel·la juvenil I què faràs ara, Clara? Després van venir els poemes en prosa, Abecedari ignot, i va donar la campanada amb la sàtira, Jo també vull ser funcionari. Ha preparat l'edició crítica de L'espill, de Jaume Roig, i ha publicat les novel·les Rellotges en temps de pluja i És l'amor que mou el cel i les estrelles. Ara ens porta L'aspiradora de Ramon Llull (Meteora). Tant canvia de gènere com de pentinat, però sempre és l'Antònia i ho viu amb la mateixa passió i voluntat de fer les coses ben fetes.
Has fet literatura juvenil, poemes, una sàtira, novel·la històrica, assajos literaris i ara una novel·la sobre Ramon Llull. Què hi ha de comú en tot plegat?
Escric les coses que em surten del cor. En comú hi ha la voluntat d'escriure en una prosa cuidada, que s'entengui i que digui coses.
On hi ha més de tu mateixa?
Tots tenen molt a veure amb mi. M'he passat trenta anys amb Jaume Roig, la novel·la satírica sobre els funcionaris és un món que conec, la novel·la juvenil parteix de l'experiència com a profe...
I aquest últim?
El plantejament és diferent perquè tots els altres m'han sortit d'una emoció o sensació que tenia a dins i que, per ordenar-me, l'havia d'exterioritzar. Aquest és un autoencàrrec, un homenatge a la figura de Ramon Llull, que és un home extraordinari i vaig pensar que es mereixia una novel·la, com un intent d'aproximar-lo al públic que no en sap res. Sóc molt partidària de la divulgació feta amb rigor. Aquests personatges corren el perill de quedar-se en el clos universitari i s'han de treure al carrer i donar-los a conèixer a gent amb inquietuds culturals, no cal que siguin grans intel·lectuals.
Per què el defenses tant?
És un personatge modern: un home amb una capacitat de treball, una voluntat de ferro i una intel·ligència descomunals i que defensa una idea que va més enllà d'ell mateix. Això, al segle XIII, s'ha de relacionar amb la religió. Volia transformar l'església catòlica. Ara seria un metge sense fronteres, un cooperant internacional. Jo conec alguns que ho han deixat tot per ajudar els refugiats a Grècia. Ell ho va abandonar tot per construir una idea de reforma de la humanitat i això és extraordinari.
Cal un grau de fanatisme.
Cert. En els grans sempre hi ha un grau de fanatisme. La contrapartida és que això arrossega les persones que tenen al costat. M'he posat en la pell de l'esposa de Ramon Llull. Les persones damnificades solen ser les dones.
Aquesta és una altra de les teves constants: l'interès per les dones.
Sí. S'ha de parlar dels homes i de les dones. Nosaltres patim un plus de desconeixement i s'han de reivindicar aquestes figueres, com les dones que il·luminaven manuscrits que ni tan sols se sap que existien. Tot el que explico de la dona de Llull és el poc que en sabem. M'he inventat les preguntes que es va fer ella quan l'home li va marxar per convertir infidels. Només en tenim una carta queixant-se al batlle de Palma perquè l'home se li ha tornat contemplatiu i no s'ocupa de res. No m'estranya: Llull va escriu 265 obres. És brutal.
A la novel·la hi ha una confluència amb el món actual, però.
El punt ha estat traslladar Ramon Llull als nostres dies. Com seria? El meu protagonista s'obsessiona per l'obsolescència programada i se'n va a l'Àfrica per lluitar per un ideal. En aquest sentit, és una novel·la de denúncia.
Ara Llull també seria una mica ‘friqui'?
No. Era un superdotat que no tocava de peus a terra i fins i tot es va inventar una màquina de pensar extraordinària, l'Ars magna, per donar resposta a qualsevol pregunta sobre qualsevol tema. Pensava que tothom l'havia d'entendre, però no va ser així.
I l'aspiradora del títol, d'on surt?
Se'm va espatllar l'aspiradora i això va ser el detonant per començar a informar-me sobre l'obsolescència. És una injustícia brutal.