Interrogatoris al Grec

Dos interrogatoris han coincidit en aquest Festival Grec. L'un, que Port Arthur continua en cartell fins al diumenge vinent. L'altre, que L'inframón tornarà en format d'arrencada de temporada al Lliure de Gràcia. Efectivament, el gran quid de l'interrogatori és conèixer directament i de primera mà quines són les recerques de la investigació. Per tant, cal ser molt curós en no avançar massa la pista. Si el Teatre del Raval ha fet bona aquella testi que els espectacles en forma de jurat són ideals per atrapar l'atenció de l'escena (Testimoni de càrrec ha aguantat tot l'any i ha superat les 100 funcions, quan aspirava a aguantar fins a les festes de Nadal), el format de policia interrogant tot buscant l'escletxa de la mentida de l'acusat per obligar-lo a la confessió es revela com un altre mecanisme clau. El veredicte més íntim, sigui en un cas de crim real, com en un que es planteja en un futur proper, sempre serà de l'espectador. O no?

Jordi Casanovas ha proposat un nou capítol de teatre document a Port Arthur. Habitualment, es reprodueix una escena històrica coneguda pels espectadors (o es recrea, com seria el cas de Camargate, en funció del marcatge judicial). Són casos que la majoria d'espectadors a qui va dirigit hi té referències concretes. No és aquest el cas. Casanovas ha fet servir les tisores en la transcripció (però sense incloure ni remoure l'ordre de l'interrogatori). Els espectadors, en aquesta ocasió, podran veure com es va produir un interrogatori (probablement fregant la il·legalitat) de dos inspectors de policia a un detingut a la presó, a l'espera de judici i sense el seu advocat.

Tot i que el cas va ser molt mediàtic a Austràlia, fa 20 anys, avui a Barcelona poca gent en recordarà gaire res. S'explica un cas similar al que Truman Capote va escriure d'A sang freda, un crim aparentment sense cap explicació. El criminal afirma que no recorda haver-lo comès. Aquest és el quid dramàtic de la peça (que, hi insistim, va passar en realitat). La transcripció ha permès mostrar quina estranya estratègia tenen els agents perquè el presumpte criminal caigui en alguna contradicció, el forci a confessar. Però la psicologia complexa del detingut és una caixa de sorpreses per les rèpliques i per la incomprensió de tot el que expliquen. Respon des de la ingenuïtat a una fredor insòlita, gairebé provocadora. Dafnis Balduz fa un Martin fosc, enigmàtic, que provoca rebuig a vegades, i altres cops és molt empàtic.

La posada en escena juga amb el tòpic d'una càmera que grava l'escena i que va intercanviant les càmeres. Permet, així, comprovar la reacció dels protagonistes en una mirada frontal (el públic està disposat als costats d'aquesta sala de visites de la presó). Un capítol de veritat en què l'excés de ficció i la duresa del que es narra ens trasllada a un passatge cinematogràfic. I no, és un cru plagi d'una realitat molt fosca.

Ben diferent és la segona proposta: L'inframón (que reviurà dins de la temporada del Teatre Lliure, a partir de del 21 de setembre). Juan Carlos Martel desenvolupa, amb la màxima pulcritud possible, un judici d'un cas futurible. Paral·lel al món real, s'ha desenvolupat un món virtual en què es pot sentir, olorar, emocionar-se i en què es poden cometre tots els abusos que es penalitzen en presó a la vida real. La teòrica legalitat blinda, en principi, aquestes pràctiques. En realitat, la peça que trasllada a un univers victorià, amb una pollancreda que captiva el nou usuari i que els éssers que hi habiten (com uns robots d'Assimov) són capaços de sentir i d'emocionar, però el dolor que puguin sentir és teòric, aboca a la vida íntima de cada ciutadà, avui. Que es pugui qüestionar si les accions íntimes, amb la persiana baixada, sense que ofengui ni atempti contra ningú aparentment són legítimes. Apel·la a una consciència estricta quan la investigadora Mar Ulldemolins (repeteix el càrrec que ja va signar en el Carnaval de Jordi Galceran, 2006) adverteix que tota acció comporta conseqüències. Andreu Benito, Joan Carreras, Víctor Pi i un parell de nenes que es tornen funcions (Gala Marqués i Carla Schilt) presenten un espai en el qual els abusos i la violència són considerats catàrtics. Incomoda però sense els crits de dolor de Purgatorio de Castellucci (2009). El jutge més inclement és un mateix.