cultura

Crítica

teatre

Privilegi per a pares, fills i joves

Avui es fa la darrera funció del MiniGrec, Maravilla en el país de las miserias, d'Aikus Teatro. Amb tota probabilitat, deu ser la programació de teatre familiar del Grec amb més encerts. Certament, era tota una garantia Amour (Premi Fetén 2015) i el Loo de Ponten Pie, estrenat fa uns mesos en el Festival Més Petit de Tots, així com el darrer treball de dansa Aracaladanza. També venia recomanada Dins la panxa del llop, una peça que amaga molt més enginy que la fusió de personatges dels contes i les cançons clàssiques. Per acabar, cal celebrar l'aventura del Jove Teatre Regina (fora del MiniGrec), adreçat a un públic preadolescent, amb un Ningú et va dir que seria fàcil, perquè atrapa i s'aparta del plantejament obvi.

‘Ubuntu'

Amb una construcció de teatre d'ombres interessant, la proposta desaprofita l'aparador del Grec per no haver cuidat gens ni la trama ni la coherència dels personatges. No n'hi ha prou construint un set d'espais i personatges que viuen una aventura màgica en colors i moviment. No és suficient. El recurs del viatge iniciàtic clàssic dels contes infantils pot ser molt suggeridor si hi ha aprenentatge, conflicte, error i finalment encert. No és el cas.

‘Vuelos'

Aracaladanza té l'estrany privilegi de ser la companyia històrica més ambiciosa de dansa familiar. Perquè sempre pensa en gran. I, ara per ara, sempre se n'ha sortit bé. Companyia habitual del Mercat de les Flors, també es prodiga en espais en què defensen la creació de camins per fer més atractiva la dansa al públic familiar. És una proposta que també atrapa els espectadors adults.

Els espectacles d'Aracaladanza juguen sempre amb continus canvis de quadres, personatges que retornen rítmicament, vestuari gasós i de gran volada i imatges impossibles. En efecte, en aquesta peça han respost bé al seu receptari i han insistit més en les il·lusions òptiques (amb contínues referències als jocs de miralls de Phillip Declouffé amb peces com Sombreros, 2007). Potser els ha faltat un punt de màgia, perquè Leonardo és un personatge calidoscòpic i és la cirereta després de la trilogia d'art plàstica amb El Bosco (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Constelaciones, 2013).

Aracaladanza compleix amb expectatives i aconsegueix atrapar l'atenció i mantenir un somriure tendre, tant entre els fills com amb els tiets. Aquesta és la seva veritable màgia, a partir d'una dansa oberta, d'amplada de braços i grans desplaçaments.

‘Ningú et va dir que fos fàcil'

L'operació respon molt bé a les demandes de l'encàrrec: sap extreure temes dels adolescents i plasmar-los en escena. És intel·ligent en la seva manera de plantejar-la (prou senzilla), però, sobretot, en no voler tancar les històries. De fet, podria ser molt bé un capítol d'una sèrie que tingués continuïtat. Hi ha un cert aire de Merlí (TV3), en un to molt més blanc. La peça sap moure's bé entre els tics còmics (“quan em fitxi el Barça”) amb els més dramàtics (insinuant-se temes com la sexualitat, la maternitat, l'assetjament escolar, la identitat, la immigració, la relació amb els pares...). Són línies que una sèrie de televisió transformaria en capítols monogràfics i que, en clau teatral, queden obertes a noves produccions amb els mateixos personatges.

Pel que fa a la interpretació, sembla ben bé que els actors s'interpretin a ells mateixos (o a companys de classe), extrem que fa molt creïble aquest plantejament prou esquemàtic. S'atreveixen a cantar i a marcar algunes coreografies. Pel que fa al cant, se'ls veu molt tendres però guanyaran aplom, funció a funció. Pel que fa al ball, hi ha uns moviments corals, de ball, que ben bé es podrien interpretar en qualsevol festival de fi de curs. El que podria semblar una mancança, en realitat juga a favor perquè fa molt més real el treball d'aquests personatges.

‘Dins la panxa del llop'

Des de la senzillesa dels titelles de paper amb les ombres xineses es pot crear una història original, tot i que s'inspiri en la tradició dels personatges dels contes més clàssics. Aquesta és una prova que tot es pot tornar a explicar si hi ha una bona idea al darrere i s'executa amb coherència. La Cia. De Paper ha fet un treball preciós, que parteix dels titelles de paper dels anys cinquanta, amb què jugaven els besavis de la canalla d'avui i que juga a ensenyar-ho amb una música encomanadissa, de rima intel·ligent i desimbolta, que també es crea en directe a partir de les gravacions de pistes que es van sumant a l'escena. Petit, senzill, però enginyós.

També la dramatúrgia té una bona costura perquè imagina què passa dins la panxa del llop, la guineu, la gallina i l'aranya. Com si fossis nines russes, l'una ha anat a parar a dins l'altra. La imaginació permet que tots els estómacs siguin uns hàbitats prou acollidors per als que han anat a parar-hi a dins. La crueltat dels contes clàssics se supera amb un món preciós d'ombres, decorats als castellets que es transformen i que és un cant a la vida, sense cap altra pretensió que divertir i gaudir de la música i la festa que propicia aquest treball que mereix llarga vida a la cartellera de teatre familiar. Un gaudi per compartir.

‘Amour'

La màscara neutra expressa quan el cos es vincla. Quan les gesticulacions són mesurades. Quan hi ha darrere una intenció més enllà de voler fer veure que és possible comunicar sense dir ni un mot ni poder utilitzar l'expressió del rostre propi. La companyia Marie de Jongh suggereix un preciós viatge de sentiments amb una divertida arrencada i un tendre final (que no es pot revelar). En el fons, parla, efectivament, dels diferents amors que hi pot haver en tota una vida. De les amistats infantils, de les del primer petó, de les d'escalf en la vellesa. De les incompreses, De les callades. De les assumides.

El treball dels cinc actors (per construir quatre personatges) disposa d'un espai molt obert, que es transforma i amaga prou sorpreses com estímuls necessita la canalla per atendre la trama. Hi ha el joc, i hi ha les enfadades de nen. I, també, els odis incomprensibles per a qui no ha vist el motiu que enemista les dues nenes, al parc, mentre juguen a fer de papa i de mama i juguen amb la seva criatura.

Aquest Amour té molt de l'aire d'André i Dorine. Potser es fa un pèl excessiva la música i la gesticulació s'excedeix per moments. Però, efectivament, és un treball molt correcte que, si es vol garantir un viatge de tornada al metro interessant amb els fills, millor que es trobin en la preadolescència. És molt recomanable també per a tothom, fins i tot sense que l'acompanyi la família...

Ubuntu
Cia. Oliveira/Salcedo
Dissabte 2 de juliol, a la Sala Fènix
Vuelos
Cia. Aracaladanza
Dimarts 5 de juliol, al SAT!
Ningú et va dir que fos fàcil
Cia. Jove Teatre Regina
Dijous 7 de juliol, al Regina
Dins la panxa del llop
Cia. De Paper
Diumenge, 10 de juliol, a la Fundació Miró
Amour
Cia. Marie de Jongh
Diumenge, 17 de juliol, al Mercat de les Flors


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.