‘Blaquerna', sense la ena, malgrat Bonllavi

Vet aquí una molt bona iniciativa promoguda per les Edicions de la Universitat de Barcelona, que s'afegeix a la celebració del setè centenari de la mort de l'il·lustre mallorquí. És una edició facsímil del Romanç d'Evast e Blaquerna, que Llull va escriure a Montpeller cap al 1283 i que Joan Bonllavi va publicar a València el 1521.

L'incunable (del qual s'han conservat una dotzena d'exemplars, repartits per diferents biblioteques) té valor perquè posa a l'abast del públic modern una obra tal com era llegida al segle XVI. En format en foli, més gran que els llibres actuals, doncs, a dues columnes, amb portadelles i ornamentacions que agradaven als lectors de l'època. Hi destaquen el gravat que mostra la figura de Ramon Llull tal com era imaginat al XVI i el que conté el personatge de Blaquerna que dicta a dos reportadors el Llibre d'amic e amat, segurament. Pels marges del text s'hi poden observar els símbols de manicula, dibuixades per cridar l'atenció d'un passatge concret.

L'edició del lul·lista Joan Bonllavi té valor bàsicament per dos motius. Un és que va reescriure el text de Llull per adaptar-lo als usos lingüístics dels seus contemporanis, de manera que altera força la sintaxi i el lèxic originals. Aquesta era una pràctica que podem considerar habitual, de manera que no ens n'hem d'esgarrifar. L'altre valor és que consulta diversos testimonis del Blaquerna per fixar el seu text i evitar així lliçons corrompudes, de manera que Joan Bonllavi és el primer que aplica mètodes filològics a una obra en català. Per això, és una bona iniciativa treure l'edició de les prestatgeries de les biblioteques institucionals i posar-la a l'abast del públic del segle XXI.

I encara trobo un altre valor afegit al volum: el pròleg de Joan Santanach i Suñol. Amb només nou pàgines (de mida de foli, això sí), és capaç d'explicar els aspectes més importants de la vida i l'obra de Ramon Llull, de remarcar-ne la rellevància i significació i de resumir l'objectiu de la novel·la, que no és altre que promoure “la reforma completa de l'Església i, amb ella, del conjunt de la Cristiandat” (pàgina 11). Santanach ens parla de l'ús de la literatura que fa Llull, de les traduccions medievals i manuscrits conservats del Romanç d'Evast e Blaquerna i de la rellevància de l'edició renaixentista de Joan Bonllavi, que està convençut que va contribuir a “recuperar, difondre i prestigiar el romanç de Ramon Llull” (pàgina 17).

A la portada impresa a València es pot llegir Blanquerna. Però Santanach opta per eliminar-ne la ena a la coberta del volum i cada vegada que esmenta el nom del personatge. Fa bé, perquè sap que Ramon Llull no va escriure Blanquerna sinó Blaquerna i que la ena la van afegir els manuscrits posteriors, del segle XIV, i d'aquí va anar a parar a l'edició de Joan Bonllavi, nascut a Rocafort de Queralt i que en realitat es deia Joan Malbec. Es va canviar el cognom i la va encertar, també.