A mig camí de Sixena

El conflicte per l'art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l'Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l'advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la Benemèrita al volant d'un camió de mudances.

Lluny queda l'any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l'Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l'Aragó les noranta-set peces d'art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el govern aragonès, tal com havia fet amb altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d'Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d'adquisició preferent. Aquelles actuacions van acabar en derrota l'any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà les al·legacions i confirmà la validesa de les compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d'uns quaranta milions de pessetes (240.000 euros).

Tot i la desfeta, l'obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, va convèncer el consistori de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara demanaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat en què s'havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la justícia li somrigué en la sentència i ordenà la restitució de les obres a la comunitat. No obstant això, un cop extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la sentència no és ferma i la Generalitat hi ha interposat recurs a l'Audiència d'Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al jutjat que la faci complir, assumint el perill que, si una segona (o tercera) instància revoqués la resolució, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall,
un cop rere l'altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s'ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la llei del patrimoni cultural català i la llei de museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d'art. Malgrat això, cal tenir en compte que, de les 97 peces, només n'hi ha exposades vuit, set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble perquè no estant expressament incloses dins el Catàleg del Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir-hi l'anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic és l'episodi del senyor Lambán, president de l'Aragó, acusant el president Mariano Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d'agredir els aragonesos pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que ha interposat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anticatalà, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d'igualar a la baixa l'argumentari, amb estirabots recíprocs des d'un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l'art de Sixena no es llença. L'art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l'altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l'entesa i l'agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general, i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l'accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis, tots, que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l'exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l'estel o l'escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, la castellana o l'aragonesa.

En algun lloc anant cap a Madrid, 18 de juliol del 2016.