Calidoscopi emocional

Noemí Bibolas ha escrit un llibre híbrid. Formalment és de contes, però els personatges salten d'un fragment a l'altre, mantenint la seva història, les seves relacions amb amics i parents, canviant les etapes de la vida, les edats i determinats sentiments. Podria ser una novel·la esfilagarsada, desconstruïda, breu, per tant, una nouvelle. Però no ho és.

Nascuda a Arenys de Mar el 1966, Noemí Bibolas és filòloga de formació i ha treballat com a correctora, traductora, redactora i coordinadora de diferents publicacions i projectes editorials. És autora del poemari No passa res (2002) i de la novel·la curta I la gent s'hi banya (2012).

A Un vestit blau a la maleta fa un joc calidoscòpic en què els personatges, vint-i-nou de diferents en total (els contes estan titulats amb els noms de pila dels personatges que els protagonitzen en cada cas), moguts d'espai, tant físic com sentimental, van canviant els paisatges emocionals que crea l'autora.

Hi trobem sopars entre vells amics, amb regust de pel·lícula francesa; relacions familiars, i per tant conflictes intergeneracionals, i també amors de llarg recorregut; situacions desconcertants, amb elements heretats del teatre de l'absurd, ocasionalment de l'angoixa kafkiana; petits viatges, a París, a Roma, a Copenhaguen, a la Costa Brava...; i molts elements simbòlics que també es repeteixen guanyant força, com en un film de David Lynch: una capsa de cartró blanca (que pot contenir de tot, o res), un abric oblidat en un armari, dards i fletxes, un telescopi i, naturalment, unes quantes maletes i algun vestit blau.

Les sensacions que provoca la lectura ens condueixen a una mena de capvespre, a una visió de final de trajecte, una imatge de maduresa ben assumida, tot i que no per això menys amarga, per culpa de la proximitat de la inevitable mort. Perquè molts dels personatges són vells, però actius, cultes i joves, no iaies rondinaires. Es podria dir que la tercera edat n'és protagonista, encara que també hi ha personatges joves i infants.

L'estil és molt correcte, flueix sense cap grinyol. Els detalls descriptius estan ben triats. Si té una pega és la que solen patir els reculls de relats –perquè a una novel·la, en ser un sol cos narratiu, no li exigim que hagi de canviar tons, registres, discursos...–, que al final pots tenir una certa sensació de reiteració. És fàcil d'evitar. Amb els reculls de relats, o de poemes, és recomanable llegir-ne un parell o tres i deixar passar alguns dies abans de llegir alguns altres.

Bibolas ens ofereix un recull de narracions molt recomanable, que transmet unes emocions d'aparent baixa intensitat però amb efectes de llarga durada, una lectura que ens deixa la sensació d'haver llegit moltes més de les 120 pàgines que la formen.