Autobiogràfic i genial

Hi ha personatges de la cultura que no en tenen prou amb practicar-la sinó que necessiten transformar-la. Aquest és el cas del violinista libanès d'ascendència armènia Ara Malikian, que va signar al Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols un concert dels que fan història, i que a la vegada és un més en la seva gira, que el mou per la nostra geografia. Ahir també va actuar en el Festival d'Estiu de Tarragona i té previst un concert a Viladecans. No se'l perdin.

L'actuació de dues hores i tres quarts va ser senzillament genial, de les que creen afició, siguin o no aficionats a la música clàssica o l'ètnica, si és que hem de col·locar etiquetes al desplegament d'energia que va fer el músic, ben acompanyat pels també violinistes Humberto Armas i Jorge Guillén, les percussions de Nanta Kumar i Héctor el Turco, el contrabaix de Tania Abad i el violoncel de Cristina López.

Era la tercera ocasió en què Malikian actuava a Porta Ferrada, on havia presentat en edicions anteriors un concert de violí i un altre per a públic familiar. Dijous ho va fer amb la seva banda, amb què celebraven els quinze anys de residència al nostre país. Jove, però amb un llarg currículum participant en grups de tots els estils, el violinista ha actuant en nombroses ocasions amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. El director artístic del festival, Albert Mallol, va accentuar, abans de començar la vetllada, que Malikian compleix l'objectiu de promocionar la música que proposa el festival. “El seu poder comunicatiu fa que la música que desenvolupa, sigui clàssica, jazz o ètnica, arribi al públic; al Porta Ferrada hem tingut la sort de tenir-lo des de tres vessants diferents i no et canses mai d'ell”, va afirmar Mallol.

Trencant fronteres i exhibint talent, tant en la interpretació com de showman, el violinista introduïa cada peça de manera divertida i amena, farcida d'anècdotes que resumien la seva biografia, un viatge musical pel temps, dels primers anys al Líban –on va patir els efectes de la guerra civil i on va assajar en més d'una ocasió als refugis– al salt a Alemanya, on va ser el músic més jove becat pel prestigiós Hochschule für Musik und Theater Hannover. Allà es buscaria la vida amenitzant bodes fent-se passar per músic jueu abans d'aterrar, anys després, al Londres dels vuitanta, on es va aficionar als Radiohead. També l'arribada a Madrid, el 1996, on es va fer un fanàtic del pernil ibèric i va patir l'experiència de ser tancat al clot on situaven l'orquestra simfònica de la ciutat al Teatro Real. Cada record el va il·lustrar amb una peça, en què els músics acompanyaven els moviments i les carreres de Malikian.

El repertori podia saltar d'una lectura colossal de Life of Mars, de David Bowie, i el Kashmir, de Led Zeppelin, a acostar-nos temes propis o de compositors clàssics, com Vivaldi, Sarasate, un fragment de La vida breve, de Falla, i el final amb Bach, a qui va reconèixer com el mestre barroc per a ells, que també es definien com a barrocs. Si cadascuna de les interpretacions va ser poderosa, cal destacar l'homenatge a Paco de Lucía i 1915, en què va recrear el genocidi d'aquell any, quan els turcs van assassinar un milió i mig d'armenis.

Molt bona entrada per aquest retorn de Malikian a Porta Ferrada. Si en tenen l'oportunitat, ho reitero, no se'l perdin: és únic.