La torre del pintor

Una de les característiques que defineix Sant Andreu de Llavaneres és el fet de ser un important nucli d'estiueig i de segona residència. Una particularitat que no ve d'ara sinó que arrenca molts anys enrere. Aprofitant la situació privilegiada del municipi prop del mar i de la muntanya, un bon grapat de ciutadans, generalment de Barcelona, deixaven la seva residència habitual per gaudir de nous aires. Pel mes de juny apareixien ja les primeres famílies, arribades amb el ferrocarril la gran majoria, i la seva estada s'allargava fins al mes d'octubre segons la bonança del temps. Van ser aquestes mateixes nissagues les que van erigir a la població interessants cases d'estiueig com la coneguda torre Alfaro.

La finca que avui ocupa el parc de Ca l'Alfaro no és més que una part de la que va ser una fèrtil propietat de conreu, que anava des del camí de Sant Vicenç –actualment el passeig de les Monges–, fins a la masia de can Ros. D'ample quedava limitada per la riera de Can Cabot d'Amunt i els estreps del turó d'en Cassany i la masia de can Cornell. El propietari més antic de qui es té coneixement va ser la família Cornell, que durant la primera meitat del segle XIX es va arruïnar i va subhastar-la en diverses fraccions. Cap a l'any 1880, el pintor Nicolás Alfaro Brieva va comprar una part de les terres als nous propietaris i s'hi va fer construir una torre d'estil suís, la casa del masover, un jardí romàntic i la torre de repartiment d'aigües que ell mateix va dissenyar.

L'artista, que va néixer l'any 1837 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1905, es va distingir sobretot per retratar temes històrics i paisatgístics. Va viure molts anys a Barcelona, però bona part de la seva vida la va passar viatjant per Europa i bona mostra d'això és l'estil que va donar a la casa de Llavaneres, allunyada dels cànons de l'època. L'habitatge s'organitza en una planta quadrada de tres cossos i un annex en forma de torre. En aquell moment, les parets estaven vestides de diversos quadres murals en què predominaven paisatges amb animals, pintats pel mateix Alfaro. El sostre del menjador està dividit en dues parts, la que dóna al jardí està format per un enteixinat de fusta amb motius decoratius circulars i la part central per un embigat que arrenca de les mènsules de fusta de les dues parets. La banda dreta de la cosa corresponia a un ampli saló, també diferenciat per dues parts separades per dues columnes salomòniques de fusta, coronades amb un arc de mig punt. La primera i segona planta estaven destinades als dormitoris i en destaca l'embigat de fusta. A més, hi havia un petit oratori amb el sostre de motllures d'escaiola decorada i una finestra d'estil arabesc amb vitralls de color. La torre adossada tenia la cuina a la planta baixa i l'estudi a la part superior. L'exterior de la torre mostra per la façana de llevant un plafó decoratiu de ciment motllurat d'elements vegetals.

Quan va morir Nicolás Alfaro, la finca la va heretar la seva esposa Adelaida Carlotta i el 1918 va passar a mans d'una filla d'un primer matrimoni de la dona. Cent anys després que l'artista canari comprés la finca, el 1986 el darrer propietari se'n va desfer i la va vendre a una promotora amb l'objectiu de convertit tot plegat en 196 habitatges. Les dificultats per tirar endavant el projecte ho va evitar i el 13 de juliol de 1988, l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres va adquirir l'espai per 83,5 milions de pessetes i va convertir-lo en l'actual parc de Ca l'Alfaro. La monumental casa des d'aleshores ha anat allotjant diferents serveis municipals i disposa d'una petita sala d'actes i d'exposicions.