cultura

Comiat

Girona acomiada Aragó amb una cerimònia sòbria

Centenars d'amics i lectors van assistir ahir al funeral a la basílica de Sant Feliu

L'escriptor va escollir un gravat d'Enric Marquès i un dels ‘Quatre quartets' de T.S. Eliot per al recordatori

Familiars i amics van omplir ahir al matí la basílica de Sant Feliu de Girona per acomiadar el periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó en una cerimònia sòbria, sense més parlaments que el retrat que va llegir Pep Radresa en nom de la família i la lectura de les Benaurances de l'Evangeli segons sant Mateu. El mateix Aragó havia estipulat la senzillesa de l'acte en les seves últimes voluntats, incloent-hi la brevetat, la contenció i fins la humilitat del taüt, una caixa de fusta natural que només adornaven un ram de roses i una creu també de fusta.

En canvi, no va ser possible que, com hauria estat el seu desig, mossèn Pere Domènech oficiés la missa per les seves exèquies pel fet que es trobava de viatge a Terra Santa. Joan Riu, el rector assignat per substituir-lo, va excusar el contratemps amb la lectura d'un whatsapp de mossèn Domènech en què, des de la distància, s'unia “a la pregària en l'hora del comiat” de Narcís-Jordi Aragó, “un referent per a molts gironins”.

En la seva homilia, Joan Riu va subratllar també la gran estima que l'escriptor sentia per Girona i “les seves pedres venerables”, així com les seves profundes conviccions cristianes i les seves qualitats de “bon espòs, amic entranyable i mestre en periodisme”, que s'expressava amb “una escriptura àgil i acurada”. Riu va recordar que havia tingut ocasió de constatar el caràcter “proper, falsament distant” d'Aragó en les sessions de cinefòrum que havien compartit tant a Salt com a Banyoles i Vidreres, i va agrair-li “el seu humil mestratge i el seu compromís”.

La part més emotiva de la cerimònia va arribar just al final, quan la veu de la mezzosoprano Titon Frauca va recórrer la basílica amb una esgarrifança, i Pep Radresa, marit d'una de les nebodes d'Aragó, Muntsa Bosch Aragó, va llegir un text breu en nom de la família [el reproduïm sencer al peu d'aquesta pàgina] en què, a més d'honorar la memòria de Mercè Huerta, la dona de l'escriptor, que va morir fa just un any, es resumien els trets principals del seu caràcter en “l'amor per Girona, l'austeritat i la generositat”.

En el recordatori, Aragó, reafirmant fins a última hora les seves lleialtats, va voler que hi estampessin un gravat de l'artista Enric Marquès, per qui va sentir sempre una estima i un respecte capaç de vèncer qualsevol diferència ideològica, i que representa la Girona vella coronada pels campanars de Sant Feliu i la Catedral. A l'interior, va demanar que s'hi imprimís un dels Quatre quartets de T.S. Eliot, un dels seus llibres de capçalera: “La comunicació dels morts és parlada amb foc / més enllà del llenguatge dels vius.” A la sortida, pensant en com parlar-hi a partir d'ara, alguns dels assistents comentaven com, en l'últim any, Aragó havia trencat la seva reticència a l'ús de l'ordinador per comunicar-se amb aquells qui estimava almenys a través del correu electrònic.

opinió

La vessant humana de Narcís-Jordi Aragó

Muntsa Bosch i Aragó i Pep Radresa i Fonts

Narcís, la teva delicada salut no t'ha deixat viure més temps sense la Mercè. Només 1 any, 1 mes i 1 dia.

Ara i aquí, em sembla oportú remarcar alguns trets personals teus.

El teu amor per Girona. N'has deixat constància en molts dels teus llibres. En dedicar-nos el teu “Girona ara i sempre”, l'any 1982, hi anotaves “perquè pugueu ensenyar a l'Anna i a la meva fillola Paula a conèixer i estimar Girona i Sant Daniel”.

Una mostra clara d'amor i transmissió d'aquest sentiment als teus.

Un altre: la generositat. Tu i la Mercè heu estat molt generosos. La cessió de la propietat de la casa Masó a l'Ajuntament perquè pogués ésser el centre difusor de l'obra de Rafael Masó va ser un acte més de generositat. Quan es va fer públic l'acord signat amb l'Ajuntament va aparèixer en un diari de Girona un escrit que us titllava injustament d'interessats a col·locar una casa vella a l'Ajuntament.

Això només es pot dir des de la ignorància o des de la mala fe. Tu em vas dir que preferies pensar que aquesta afirmació es feia per ignorància.

La realitat és que les rendes obtingudes no us han servit per fer viatges o banquets, que hagués estat lícit, sinó que, per expressa voluntat teva, aniran destinades a persones necessitades. I penso que és de justícia que se sàpiga.

Un altre: l'austeritat. Tu i la Mercè heu viscut una vida austera, no per necessitat sinó per convicció. En això ens heu donat un altre bon exemple.

Acabo, fent cas d'un consell teu: allò que puguis dir en 25 ratlles no ho diguis en 30.

Penso que els aspectes citats: amor per Girona, generositat i austeritat ens dibuixen molt bé el teu perfil humà.

Narcís, has marxat amb la tranquil·litat de qui ha fet els deures, deixant-ho tot endreçat: el material i l'espiritual.

Gràcies a tu i a la Mercè pel vostre exemple de vida. Us trobarem a faltar.

[Text llegit ahir per Pep Radresa durant el funeral de Narcís-Jordi Aragó]

opinió

Narcís-Jordi Aragó, mestre i amic

Pere Madrenys i Caballé

Jo no sé qui va ser el primer a definir el periodista Narcís-Jordi Aragó com “el mestre” dels que ens dedicàvem a aquesta professió. El cert és que tots els professionals del mateix ram el teníem com a tal, ja que admiràvem les seves cròniques al diari Tele/Exprés i a la revista Presència, de la qual va ser director i en què publicava excel·lents articles. Uns articles en què defensava i practicava tant com podia el dret de la llibertat de premsa en temps de la censura franquista, cosa que li va costar molts maldecaps, i fins i tot una anada al Ministeri d'Informació i Turisme de Madrid per demanar la retirada d'alguna multa més elevada del normal que vorejava les 200.000 pessetes.

Per cert, em va explicar que una vegada va anar a parlar amb el ministre del ram perquè anul·lés una sanció que li havien imposat perquè en la portada apareixia un títol en lletra grossa que parlava del “príncep de la tenora”. El ministre es creia que era una burla del príncep Juan Carlos i no es volia creure que era una simple al·lusió al músic Ricard Viladesau, que tocava aquest instrument a l'orquestra La Principal de la Bisbal. En Narcís m'explicava que li havia costat moltíssim convèncer el ministre que no es tractava d'això i el ministre li anava repetint: “Sí, hombre, a mí me vas a explicar que eso no es una burla... Os conozco muy bien.

Pel que fa a la relació personal, puc dir que va ser molt bona, sempre cordial i amistosa. Havíem coorganitzat diverses trobades amb àpats inclosos a les nostres llars o bé en algun restaurant en companyia de les nostres respectives mullers. La conversa versava sobre tota mena de temes, professionals, polítics i religiosos, i normalment sempre coincidíem en les opinions i els punts de vista.

Malgrat ser tots dos practicants, ens lamentàvem sovint de la mala imatge que ofereix l'Església oficial, tan allunyada en molts aspectes de l'Evangeli. Cada any ens solíem trobar el dia 29 d'octubre en la missa que se celebra a l'església de Sant Feliu de Girona en honor del que era el seu patró, sant Narcís, moment que aprofitàvem per desitjar-li molts anys de vida. Ara ja no podrem repetir mai més aquest ritual i ens haurem d'acontentar de fer-ne només memòria tal com acabo de fer-ho en aquest nostre diari. I dic “nostre” perquè tant ell com jo ens l'hem considerat sempre com a tal des del seu naixement fins avui. A reveure, Narcís!

opinió

Generós i exigent

Guillem Terribas Roca

Narcís Jordi Aragó va ser un home savi, generós i molt exigent. També un cavaller, elegant, educat i amb una timidesa dissimulada.

Tenia uns coneixements extraordinaris i una capacitat de relacionar temes, personatges, dates i anècdotes. Envejable el fitxer de dades que devia tenir. Però també tenia una gran memòria per saber el que hi tenia i a on ho tenia. En Narcís era conegut per la seva intensa curiositat, coneixement i informació que va donar sobre la seva estimada Girona. No era historiador, però va investigar i informar tant o més que un bon historiador. Com a periodista va saber explicar d'una manera atractiva i pedagògica una notícia o una opinió. Però hi ha una vesant possiblement no tant coneguda, deguda possiblement perquè fa temps que va deixar pas a les noves generacions, que és la de cinèfil. En Narcís era un home que li agradava el cinema i anar al cinema. Més d'una vegada havíem coincidit en els cinemes Ultònia o Albéniz, mirant els “quadres” de les pel·lícules que feien, l'època en que penjaven les fotos de les pel·lis que es projectaven durant aquella setmana. I també alguna vegada vam anar al cinema junts. I li agradava parlar de cinema, comentar pel·lícules vistes. En Narcís va dirigir molts cine fòrums i va ser un activista a l'AFIC (Associació Fotogràfica i Cinematogràfica), promovent el cinema a través del Cinema Club. Tenia una videoteca envejable i solia revisar constantment el seus films preferits. Encara recordo el darrer llibre que li vaig vendre: El món, un escenari. Shakespeare, el guionista invisible, de Jordi Balló i Xavier Pérez.

Era generós. No li feia res compartir els coneixements, fer-te participar de les seves dèries i si era necessari, corregir els defectes que trobava en un escrit o una opinió. I sense embuts. Amb en Rafel Nadal ho hem recordat moltes vegades de quan col·laboràvem a Presència i ell ens corregia els escrits o ens donava alguna indicació i nosaltres, “pardillos” que érem, ens ho agafem com una manera de censura i de manipulació dels nostres “grans escrits i opinions”. Sempre li he (hem) agraït aquelles “classes” gratuïtes que ens va fer de com s'havia d'escriure una noticia o una opinió. Era generós quan se li demanava una col·laboració escrita, una conferència o una presentació de llibre. Mai li agrairé prou les moltes presentacions que va fer a la 22 el principi de la seva existència. Ell va donar sentit a molts d'aquells actes i a més, va ensenyar un art i ofici que en aquella època poca gent sabia fer. Ha estat generós amb tots els ciutadans de Girona i Catalunya, donant tota la seva gran correspondència, documents i llibres. Ha estat una de les coses que ha tingut més cura, de deixar-ho tot ben “lligat” abans d'emprendre el “llarg viatge”.

En Narcís era exigent, començant per ell mateix. Es preparava els escrits amb molta cura. De vegades em deia, davant de la meva inconsciència, “jo seria incapaç de improvisar una presentació o una locució”. S'ho preparava tot amb molta cura, fos important o no. Tenia una gran por al ridícul i el mateix temps un gran respecte a l'encàrrec que s'havia compromès a portar a terme. Em feia gracia veure els papers que duia per fer les presentacions. Eren escrits a màquina i amb lletra ampliada. Fins els darrers anys va escriure amb la típica màquina d'escriure. Un dia em va dir: ja em pots enviar la informació dels actes de la 22 a través de correu electrònic, i de memòria em va dir [email protected]. Era tolerant, però no tolerava la hipocresia i els “caragirats”i no tenia pèls a la llengua a l'hora de dir-ho.

També era agraït, en Narcís. Sabia donar les gràcies d'una manera natural i sentida. Utilitzava molt el “correu” per mostrar el seu agraïment. En la darrera festa de lliurament del Premi Just Casero, vaig tenir un record per la seva esplèndida i delicada dona, la Mercè Huerta, que feia poc que ens havia deixat i que tant ell com ella, sempre van assistir a la festa del premi. L'endemà em va enviar un correu que deia: “Guillem, t'agraeixo de cor els teus sentiments i els teus records personals de la Mercè. Constatar que l'estimava tanta gent és per a mi el millor consol.

Una abraçada,

Narcís-Jordi”.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a casa seva amb en Pep Radresa, ara fa un mes, estava molt animat acabant de “polir” i de fer el pròleg del seu darrer llibre, que serà un recull de les seves columnes publicades en aquest diari, El Punt Avui, i que publicarà la Fundació Valvi.

En Narcís ens ha deixat físicament, però tenim tot el seu saber en els seus llibres, les seves cròniques i opinions. El legat que ha deixat a la Fundació Masó. I el record de moments que hem compartir i que no oblidarem.

Ara podrà tornar passejar amb la seva estimada Mercè.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.