Cultura

Doble exposició del fotògraf a Barcelona

La vida, segons Eugeni Forcano

És molt difícil trobar un paisatge urbà de Forcano sense presència humana
Els títols de les fotos de Forcano volen convidar l'espectador a pensar, diu la seva ajudant

Uns nens s'abo­quen a una fines­tra d'un edi­fici de Ciu­tat Vella i con­ver­sen diver­tits, ali­ens a la seva pobresa. Unes mon­ges miren escan­da­lit­za­des un apa­ra­dor que exhi­beix un maniquí en biquini. En un dia de par­tit, hi ha una cua de cot­xes impres­si­o­nant als vol­tants del Camp Nou. Els hip­pies, els cape­llans i els pas­se­jants con­vi­uen a la plaça de la Cate­dral. El Mer­cat del Born té una acti­vi­tat febril dins i fora del seu recinte. Els pes­ca­dors de la Bar­ce­lo­neta des­can­sen i beuen amb porró i amb càntir. Una dona sense sos­tre dorm al por­tal del local del Ser­vi­cio Sin­di­cal de Colo­cación. Al Somor­ros­tro, els nens juguen entre el fang. Lluny d'allà, a la part alta de la Dia­go­nal, alguns bur­ge­sos pas­se­gen a cavall.

Són retalls de vida de la Bar­ce­lona dels anys 60, en blanc i negre, que dili­gent­ment el fotògraf Eugeni For­cano va cap­tar amb la seva càmera. Part de tota aque­lla vida ciu­ta­dana es pot veure en les imat­ges de For­cano, unes 140 de les quals s'expo­sen aquests dies repar­ti­des entre la seu de l'Arxiu Fotogràfic de Bar­ce­lona i la Sala Ciu­tat. Són només una part de les 650 ins­tantànies que For­cano va donar l'any pas­sat a l'arxiu muni­ci­pal.

Eugeni For­cano, que durant dotze anys va ser un dels prin­ci­pals fotògrafs de la revista Des­tino, es va dedi­car de manera inten­siva, sobre­tot entre els anys 1960 i 1972, a foto­gra­fiar la vida bar­ce­lo­nina. Als 84 anys, i aquests dies con­va­les­cent d'una ope­ració, For­cano no ha pogut expli­car in situ aquesta magnífica doble expo­sició. En aquesta tasca la seva veu ha estat la que ha estat la seva aju­dant al llarg dels últims 40 anys, Roser Martínez Roc­hina, que explica que “el que li agrada sobre­tot a For­cano és la gent de Bar­ce­lona”.

Pai­sat­ges habi­tats

De fet, és molt difícil tro­bar un pai­satge urbà de For­cano sense presència humana. “Ell sem­pre va bus­cant la gent. Retrata sem­pre les per­so­nes amb res­pecte, les estima i té la volun­tat expressa de no ofen­dre el retra­tat. Les per­so­nes poden ser pobres però sem­pre són dig­nes”, afirma Martínez. Els detalls són força impor­tants en tota l'obra de For­cano, fins al punt, apunta Roser Martínez, que “en les fotos en què veiem per­so­nes con­ver­sant, gai­rebé podem ende­vi­nar el que estan dient”.

Un altre dels trets de l'obra de For­cano és que gai­rebé mai es tracta d'esce­nes pre­pa­ra­des, ni de posats: “Estava con­vençut que al car­rer sem­pre pas­sen coses. Però no tot­hom té la capa­ci­tat de veure-les. Jo crec que For­cano té una intuïció molt gran, un sen­tit de l'anti­ci­pació a l'hora de dis­pa­rar que és tot un do”.

Aquesta fres­cor de l'obra de For­cano, suma­des a la fina iro­nia, recorda l'estil dels neo­re­a­lis­tes ita­li­ans però també està rela­ci­o­nada amb molts dels seus com­panys fotògrafs docu­men­tals cata­lans. El dele­gat de Cul­tura de l'Ajun­ta­ment, Jordi Martí, asse­gura que “el tre­ball de For­cano està a l'alçada de Català-Roca i Xavier Mise­rachs i incor­pora una doble inten­si­tat, tant pel que té de docu­ment històric com per la seva mirada del tot genuïna i sin­gu­lar”.

En la doble expo­sició, el visi­tant podrà fer-se una bona idea de com era la Bar­ce­lona dels anys 60 i com­pro­var les simi­li­tuds i els can­vis entre aquell moment i l'actu­a­li­tat. El punt de vista de For­cano és tan modern que res ens sem­bla com­ple­ta­ment estrany en aques­tes esce­nes.

Els títols de les fotos, posats a poste­ri­ori entre el mateix For­cano i Roser Martínez, volen "con­vi­dar l'espec­ta­dor a pen­sar". És una opció com­ple­ta­ment dife­rent de la de Català-Roca, que “pre­fe­ria que en els lli­bres i expo­si­ci­ons de foto­gra­fia no hi hagués ni peus ni tex­tos, i en això s'equi­vo­cava”, apunta Roser Martínez.

La divisió entre les fotos que s'expo­sen en una sala i en una altra no res­pon a cap tall espe­cial, explica el direc­tor de l'Arxiu Fotogràfic, Jordi Serchs. Això sí, a la sala Ciu­tat s'han inclòs alguns retrats de per­so­nat­ges famo­sos, com els Beat­les actu­ant a la Monu­men­tal, Joan Miró davant la seva inter­venció a la façana del Col·legi d'Arqui­tec­tes, o Josep Pla envol­tat de fum. Pla va ser qui va dir de For­cano: “Mal­grat ser un gran artista, sem­bla bona per­sona”.

La meva Bar­ce­lona.

arxiu fotogràfic / sala ciu­tat. plaça pons i clerch / ciu­tat, 2. bar­ce­lona. fins al 15/1/2011 (arxiu) - fins al 3/10 (sala ciu­tat)

Autodidacte, del blanc i negre al color

Eugeni Forcano va néixer a Barcelona el 1926 però només per accident, ja que ell és de Canet de Mar. Autodidacte, de ben jove ja feia reportatges en aquesta població del Maresme, on va muntar el seu primer laboratori. Als anys 60 la seva fotografia documental va ser molt reconeguda però als anys 70 va començar a treballar també en publicitat i moda i a experimentar amb el color.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.