Amenaça contínua
El muntatge ‘Encara hi ha algú al bosc’ contraposa el testimoni de les dones que van ser violades a l’ex-Iugoslàvia amb el dia a dia dels Jocs Olímpics a Barcelona
Les testimonis demanen que se’n parli, que es conegui i que se sentenciïn els violadors
La “bufetada”, segons Ariadna Gil, conviu amb instants de quotidianitat i humor vital
Vint-i-cinc anys després de la guerra a l’ex-Iugoslàvia, a una de les entre 25.000 i 50.000 dones que van ser violades li costa caminar tranquil·lament pel bosc, on viu. Quan van anar a retratar-la per al projecte de denúncia impulsat pel col·lectiu Cultura i Conflicte, no va voler allunyar-se gaire. Va excusar-se dient: “Encara hi ha algú al bosc.” La dramaturga Anna Maria Ricart Codina, que era present a la sessió fotogràfica, va entendre que era una subtil forma de retratar l’angúnia, encara latent. I va posar la cita com a títol de l’espectacle. Des d’aquest dijous i fins al 7 de febrer es podrà veure al TNC (Sala Petita) un treball que, a partir de la realitat de tres dones violades (i de fills fruit de les violacions), dona llum al crim perpetrat com a estratègia de neteja ètnica en la guerra de l’ex-Iugoslàvia. Aquesta dura veritat contrasta amb el record que els mateixos intèrprets tenen d’aquella guerra, que estava succeint a dues hores de vol d’una Barcelona cofoia pels Jocs Olímpics. (A Sarajevo, l’havien viscut uns anys abans.)
Hi ha hagut una llarga conversa entre els membres de Cultura i Conflicte de fins a quin punt tenien dret d’exposar la vida de terceres persones. La resposta va venir d’elles mateixes: els demanaven que en parlessin. Perquè 25 anys després d’haver-ho patit, s’han cansat d’esperar inútilment que es reconegui aquella pràctica. Avui, les dones han de conviure amb els seus agressors, que viuen lliurement a prop seu. Ni la comunitat ni les famílies els han estigmatitzat. Elles no volen venjança; només esperen justícia. Perquè és a partir d’aquest reconeixement que es podrien reconstruir els llaços entre les diferents comunitats.
Joan Arqué Solà dirigeix aquest muntatge que estableix continus ponts amb l’actualitat. Perquè avui es continuen utilitzant les violacions a la població com a estratègia per afeblir l’enemic i perquè la majoria dels violadors continuen lliures, sense haver mostrat penediment. Teresa Turiera, membre de l’equip de documentació del projecte, explica que en el muntatge hi apareix només un soldat ras que va declarar a la Haia que havia estat forçat a violar dones en els camps de detenció. Per contra, l’obra també inclou el testimoni de Dusko Tadic, el primer condemnat pel Tribunal Penal Internacional de la Haia per violació com a crim de guerra. Turiera recorda: “El vam entrevistar el 2019 a Belgrad, on ara viu després de complir 20 anys de presó. Encara ara nega els càrrecs. L’hem incorporat per mostrar l’alt grau de negacionisme que encara hi ha.”
Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Magda Puig participen en un muntatge coral, en què als testimonis s’hi sumen les projeccions i també la música. Al costat dels relats més crus també hi ha instants de quotidianitat perquè, tot i el drama que viuen aquestes testimonis, “la vida segueix i també riuen”, comenta la dramaturga. Ariadna Gil defineix com a “bufetada” l’espectacle, que passa amb molta agilitat gràcies al plantejament escènic. I és que Arqué repeteix la fórmula de la música amb Farrés i Pascual, com ja va fer a Qui ets?, en què es representava el testimoni de Llullu, el fill amb paràlisi cerebral de Màrius Serra, que l’escriptor va transformar en un conte vitalista i que Arqué transformaria en un espectacle tendre.
El muntatge ha començat a fer les primeres funcions per Catalunya (com ara al Temporada Alta, on es va estrenar oficialment), abans d’arribar al TNC. L’impacte que produeix als espectadors és comprometedor. Comenta el coordinador de programació Xavier Pujolràs que en cap altre espectacle d’Albertí a la direcció artística al TNC hi ha hagut aquest consens: tothom s’hi sent implicat. L’amenaça de les violacions de guerra continua. La por és contínua. I l’única alternativa és exposar-ho i empatitzar amb les víctimes.
Una exposició a La Model
El projecte de Cultura i Conflicte vol abraçar el màxim de públic i inquietuds. Per això, a més de l’obra de teatre, hi ha un documental (es va emetre ahir al Sense ficció de TV3) i una exposició a La Model de Barcelona. A causa de la Covid, es gestiona una inscripció prèvia al correu [email protected]. L’exposició es pot visitar fins al 30 de gener.
L’exposició dins de La Model imposa. Les dones també van ser recloses en centres de detenció (on posteriorment serien violades). A La Model coincideixen amb la realitat dels presos polítics que van omplir les cel·les durant el franquisme. L’exposició d’imatges d’Oriol Casanovas ajuda a entendre el cas de cada protagonista (hi ha les dones violades i també els fills que van néixer arran d’aquella violació). En alguns espais es pengen les fotos entre llençols. És la fórmula que va trobar la població de Sarajevo per evitar les bales dels franctiradors: els disparaven impunement.
Paral·lelament, també es vol traslladar la realitat d’aquest conflicte (encara latent) als instituts: consisteix en una videoconferència de 50 minuts amb un professional de l’equip després de veure el documental. Parlen amb estudiants a partir de quart d’ESO de la importància de la memòria històrica, de quan acaba una guerra, de la impunitat, del cos de la dona com a escenari de conquesta o de com passar dels testimonis reals a la ficció, en el cas d’instituts especialitzats en arts escèniques, que poden triar si la xerrada és amb els directors del documental, el director teatral, la dramaturga o, fins i tot, alguna de les actrius. Al TNC, només es podrà fer una sessió amb les escoles: serà el 27 de gener. El 22 de gener s’ha organitzat un col·loqui posterior a la funció.
Un altre dels reptes que es persegueix en aquest projecte és traslladar-lo a Sarajevo. Perquè el puguin veure les testimonis que van explicar a càmera el seu cas.