“S’ha de ‘hackejar’ el sistema de l’art per fer-lo més democràtic”

Professionalment, l’impacte ha estat fortíssim perquè bona part del meu treball es desplega a fora. El mateix divendres 13 de març, havia d’inaugurar l’exposició El tercer estat a la Virreina, que es va obrir quan vam sortir del confinament. Aquell cap de setmana, havia d’anar a Belgrad per a la presentació d’una mostra col·lectiva. I a finals de mes, hauria d’haver viatjat a Mèxic per treballar amb temps un projecte a la Fundació David Alfaro Siqueiro, que incloïa una recerca de l’estada del pintor a Barcelona als anys vint i trenta, poc coneguda. Després havia de participar en una biennal a la Xina que ara estic intentant recuperar, tot i que, un any després, s’ha capgirat la situació: les autoritats xineses veuen Europa com una zona perillosa.

Passar molt temps a l’estudi, aprendre a estar-hi i viure-ho com un privilegi. Em va permetre investigar, produir, escriure i reflexionar sobre la pràctica artística, però també la inestabilitat dels artistes, sobretot a partir del 2008, i com caldria reenfocar el sistema de l’art. Vaig pensar molt cap a on anava tot i cap a on anàvem tots. D’alguna manera, els artistes ja hi vivim sempre, en estat d’alarma o d’emergència. Sempre estem en alerta, que és el que ens fa tenir una empatia i una sensibilitat amb el context socioeconòmic en què es desenvolupa el nostre treball.

La crítica implícita al sistema capitalista, de les innovacions constants... sempre hi ha estat en el meu treball. De la utilització política de l’artista ja en parlava en el primer projecte que vaig fer. Els artistes ens hem convertit en un element gairebé decoratiu dins de tot l’entramat institucional. És important generar des de la pràctica artística un espai de resistència a aquest món cada vegada més estandarditzat, més normalitzat i hipercontrolat.

No és fàcil. Tota la població s’ha creat una sèrie d’utopies, com el desenvolupament infinit, i de creences absolutes en la tecnologia, en la ciència i en la medicina moderna, que és precisament el que ara ens ha fallat i ens ha fet tocar de peus a terra; perquè no, no poden resoldre tots els mals de la societat, no poden curar totes les patologies físiques i socials de la nit al dia. Pertanyo a la generació que fa el trànsit de la societat industrial a la societat informacional i des dels anys noranta ja em plantejo les jerarquies que sorgeixen d’aquest model; jo els anomeno els inforics i els infopobres. Tot s’ha assimilat ràpidament, amb poca reflexió, i ens ha fet fàcilment manipulables, i això és el que fa tan difícil sortir del sistema. Fins i tot conceptes que hem vist en positiu com el treball “col·lectiu”, “col·laboratiu”, “gratis”… formen part sovint de la maquinària d’explotació capitalista, i s’haurien de redefinir.

Tot. El sistema de l’art està configurat en una via que no és la que més ens interessa als creadors. Però, com tot sistema, es pot hackejar. En el bon sentit, de hacker blanc, per tal que es desenvolupi eficientment, democràticament i transparentment, i així la majoria de la societat hi tingui accés. Si el sistema s’atrinxera, l’accés es bloqueja. Ho estem veient ara amb la davallada de visitants a les infraestructures. Han desaparegut els turistes i la indústria de l’oci i l’entreteniment s’ha traslladat a l’àmbit domèstic. Els públics s’han de generar amb processos culturals que són lents per definició i que s’han de desenvolupar de manera orgànica, de baix a dalt, d’allò local a allò global, i no a la inversa. Les coses no s’han fet pensant en els públics que de manera més natural haurien d’accedir a aquestes infraestructures.

Recordem que aquí es van fer uns Jocs Olímpics sense infraestructura d’art contemporani. El Macba va obrir les portes després d’aquest moment gloriós de la ciutat. I a partir de llavors tot es dissenya per a les indústries culturals. La creació no ha estat mai la prioritat; ho ha estat la política de la visibilitat. Quan va arribar la crisi del 2008, els diners públics es van destinar a mantenir l’statu quo de les grans infraestructures culturals. Les polítiques culturals han estat segrestades per aquestes grans infraestructures. Doncs ja que ells parlen d’indústries culturals, el que toca ara, sent radical, és una reconversió industrial.

Alguns dels tics de les nostres institucions ja es van detectar d’entrada. Els models que s’implanten són anacrònics, poc democràtics, poc transparents i molt poc clars. Com es munten els patronats i les col·leccions, per exemple. Amb la crisi del 2008, es redueix l’activitat de tots els departaments. Un director, el nom del qual no diré, davant l’assetjament polític, es va comprometre a fer més amb menys. Això és un fracàs total. Et desentens de reivindicar el que hauria de ser un dret: l’accés a la cultura que es desenvolupa en condicions òptimes. I deixes fora els artistes, però també tot un sector terciari que hi ha al seu voltant: historiadors de l’art, crítics, curadors… I així és com la missió d’una institució artística s’esfuma. Que la missió és una cosa que seria interessant analitzar...

Em crida molt l’atenció quan es convoquen concursos de direcció i políticament, perquè això es decideix políticament mentre no tinguem un altre model autònom, es dedica un trist paràgraf a definir la missió d’una institució de deu, quinze milions d’euros de pressupost. Per mi això és negligència.

A mi el que em sorprèn és que es convoquin aquests concursos quan ja fem tard, amb directors en funcions o que van plegar fa temps, i a les persones que s’hi presentin només els donin vint dies per desenvolupar projectes. Absurd. I, a sobre, amb aquesta inconcreció de les missions. S’hauria de fer un mapa orgànic dels espais. Perquè si no ens movem en la confusió permanent: tenim centres d’art que semblen museus i museus que fan de centres d’art. Ningú segueix cap pla estratègic consensuat. De llibres blancs se n’han fet un fotimer: tots, paper mullat. Cada ministre, cada conseller, cada regidor arriba amb els seus propis plans. I el cas és que els temps de la cultura no tenen res a veure amb els temps de la política. A Barcelona és especialment contradictori perquè ha fonamentat el seu desenvolupament industrial i turístic sobre la base de la cultura, però el nivell d’inversió no s’hi ha correspost mai.

S’hauria de veure com una oportunitat per explorar nous camins, per això parlo de fer una reconversió industrial. Però políticament no s’afrontarà: esperaran que tot torni a ser com abans. No crec que s’activin canvis, ja no dic per transformar el sistema sinó per adequar-lo per millorar-ne el seu funcionament, tan fix i inamovible que és com una maquinària en cadena. El diàleg amb l’artista és fràgil o inexistent. No tinc fe, no, pel que et deia abans: no hi ha cap pla. I sí molts estranys malentesos. Tenim un govern municipal que es pensa que totes les produccions artístiques són burgeses. Si políticament només se’ns veu com uns decoradors de cases, això és no entendre res.

Les primeres ajudes de l’Ajuntament acaben de sortir ara i a la gent li arribaran un any després de l’esclat de la pandèmia. Tu que estàs cobrant cada mes entens que hi ha gent que pot passar un any sencer sense cap ingrés. Però la Biennal de Pensament sí que l’has fet. Estem en un moment d’urgència i les ajudes als creadors no han tingut caràcter d’urgència. És jugar amb foc perquè, i això està estudiadíssim, si deixes que es dissolgui el teixit artístic, que ha costat dècades formar-lo, no el recuperaràs fins al cap de molts anys. La comunitat artística se t’escaparà, a on sigui que vegi millors condicions. Però llavors serà quan aquest sistema institucional al qual destines tots els recursos, col·lapsarà.

Jo vaig participar en una de les primeres edicions, la de Frankfurt. Manifesta havia tingut una missió que ha canviat, i aquí és on comencen els problemes. Espanya en té experiència, perquè ha estat la seu de dues, la de Sant Sebastià i la de Múrcia. A Múrcia la conselleria es va haver de vendre un edifici per pagar part dels deutes. Tampoc va deixar cap substrat identificable a Sant Sebastià. I aquest és el perill, perquè és un esdeveniment molt dirigit. Enmig d’una pandèmia, amb temes urgents sense solucionar, amb museus i centres d’art sense direcció o en funcions, apostes per un projecte importat que, si funciona com ha funcionat fins ara, t’imposarà un comissari de fora? No és que estigui en contra de la Manifesta, el que em sembla és que aquesta inversió es podria destinar a reconvertir el nostre model amb models de producció artística molt més horitzontals, dinàmics i oberts. I, fonamental, a tenir cura de la biodiversitat cultural. Una de les primeres exposicions individuals la vaig fer a Metrònom. Era una època que hi havia molta menys infraestructura cultural però, en canvi, molt més accés. La ciutat tenia un poder d’atracció per a molts artistes. Als noranta, es comença a produir un relaxament d’aquestes iniciatives privades; l’administració no sap com dialogar-hi i motivar-les, i van desapareixent. Aquests petits espais són vitals per tenir un ecosistema ric i divers.

La meva generació, la primera d’internet, vam ser molt crítics amb l’ús de la tecnologia. Tots encriptàvem els mails, per exemple. La societat occidental actual és tot el contrari: molt confiada. A la Xina no, els joves universitaris són molt conscients que les empreses i sobretot el govern tenen la capacitat d’espiar-los tota l’estona. La tecnologia de la informació i la comunicació és en si una infraestructura i una estructura de vigilància. Tot el que fem deixa rastre i això és el que la converteix en un sistema molt pervers, el sistema perfecte del capitalisme. El procés de digitalització està arribant al seu estadi final, que és el moment en què el cos s’entén com un sistema de dades també. El que ha fet la pandèmia ha estat accelerar processos de control a tots nivells. Vaig fer uns dibuixos durant el confinament amb aquesta idea: ens hem convertit en rates de laboratori dins la bombolla absolutament aïllats en què vivim. Tenim menys mobilitat i som més controlables. Una gran quantitat de companyies, públiques i privades, estan traçant les nostres dades per avaluar-les en temps real o d’aquí a uns anys. I això ja no té aturador.

Ho he dit al principi de la conversa: generar un espai de resistència. Els artistes hem de poder treballar amb institucions que ens donin llibertat absoluta. No donem solucions, però qüestionem, i aquesta actitud crítica és molt important.