Desenterrar la humanitat dels ‘herois’ de premsa

Hi ha una èpica dels cor­res­pon­sals de guerra que els con­ver­teix en herois. Perquè obli­guen a reac­ci­o­nar les soci­e­tats apa­rent­ment democràtiques davant d’una crisi huma­nitària. Alguns cops, les fotos i els arti­cles publi­cats han permès fre­nar una injustícia sag­nant. Pau Carrió des­co­breix en Kevin Car­ter i Marie Col­vin dos exem­ples carismàtics.

La bona intenció d’aquesta pro­ducció pre­mi­ada amb el (Quim Masó 2019) era for­mu­lar pre­gun­tes ober­tes als espec­ta­dors. Però la dra­matúrgia, pot­ser invo­luntària­ment, res­pon. I es decanta per l’acti­tud acti­vista i aban­dona l’altre pro­ta­go­nista a la seva sort. Par­tir de dos per­so­nat­ges, que en cap moment es tro­ben, implica com­pa­rar-los. No cal­dria si s’hagués triat només un cas com a exem­ple, o si s’hagués fet un mos­trari (El color de la llum) ja s’hau­ria entès que aque­lla era una tria vari­ada i que no es pre­te­nia con­tem­plar tot l’arc de caràcters pos­si­bles. El tre­ball és honest i indaga en dos casos que es com­ple­men­ten però que ine­vi­ta­ble­ment es com­pa­ren i Tes­ti­moni de guerra pren par­tit.

La posada en escena crua, des­pu­llada, amb tres focus i un esce­nari amb dues fran­ges blan­ques mini­ma­lis­tes (que aju­den a can­viar espais i emo­ci­ons) reposa en el pes dels actors. I, expli­car-se en pri­mera per­sona i, pun­tu­al­ment amb la iro­nia de cari­ca­tu­rit­zar-se en algu­nes situ­a­ci­ons para­do­xals, l’aparta intel·ligent­ment de l’espec­ta­cu­la­rit­zació èpica.

Pol López és Kevin Car­ter, que fuig del pri­vi­legi en la Sud-àfrica de l’apart­heid a través de la feina de fotògraf. La seva vida, però, segueix sent desor­de­nada; ell vol ser útil i car­rega a les espat­lles la consciència de no haver aju­dat la nena que va retra­tar amb un vol­tor al dar­rere. Aque­lla imatge va ser un reclam perquè molts ciu­ta­dans por­tes­sin diners a ONG’s que mira­ven d’evi­tar la des­nu­trició del Sudan, que ell va retra­tar. Però això no treu que tot­hom el recri­minés per dis­pa­rar la càmera i, sobre­tot que, tot seguit, no s’oferís a apro­par la nena al cen­tre de recu­pe­ració que tenia a tocar. El paper de les ONG’s en zones de con­flicte també ha donat per qua­dres ben pes­si­mis­tes (Peggy Pickit veu la cara de Déu).

Laura Aubert es treu l’espina dels per­so­nat­ges dramàtics. Con­venç i atrapa amb aquesta Marie Col­vin. Té una for­ta­lesa d’espe­rit que vin­cla les debi­li­tats de Car­ter. Ella és una peri­o­dista que s’ha anat obrint camí intuïtiva­ment. I que, al final, es reco­neix com a acti­vista per denun­ciar situ­a­ci­ons injus­tes més que com a pro­fes­si­o­nal del con­trast d’infor­mació. El seu repte ha estat sem­pre donar veu a les per­so­nes que el poder amaga. Això implica ris­cos enor­mes però reforça la seva consciència. Entén que hi han de ser, que mar­xar (com el cro­nista de l’Avui, Eric Hauck a la Sara­jevo asset­jada que es recorda a Encara hi ha algú al bosc) vol dir aban­do­nar els ciu­ta­dans a mercè de les bom­bes i del silenci de les tele­vi­si­ons.. Car­ter i Col­vin pre­nen camins opo­sats, quan tots dos volien ser útils por­tant el dolor als men­ja­dors de les cases aco­mo­da­des.