García Lorca, a escena i sense paraules

L’any 1929, Federico García Lorca descobreix un món nou a Nova York. Queda consternat pel moviment de les multituds, per la música negra de Harlem, per les atraccions de Coney Island i pel cinema sonor que acabava d’arribar a les sales. Enmig d’aquest context coneix l’activista mexicana Antonieta Ribas, que li presenta el cineasta Emilio Amero. Un dia, a casa d’Amero, escriu un guió dividit en 71 quadres que articula com si fos un poema visual, en què les imatges simbòliques i les metàfores creen un transfons plàstic que anticipa moltes de les recerques que Lorca durà a terme en el seu poemari Poeta en Nueva York o en les obres de teatre d’avantguarda, entre aquestes El público. Viaje a la Luna va ser un guió perdut que anticipa la voluntat interdisciplinària d’un Lorca que descobria la modernitat i buscava noves formes d’expressió a partir del teatre, la música o el cinema. En els 71 quadres del guió, Lorca descriu la lluita d’un individu que es veu obligat a ser allò que els altres l’obliguen a ser. La seva llibertat entra en conflicte amb la norma social i aquest factor afecta el seu desig mig íntim. A partir d’un joc poètic de metamorfosi i desdoblament mostra un personatge que vol ser lliure, per la qual cosa ha de desprendre’s del vestit d’arlequí que l’empresona per deixar aflorar la seva nuesa, i apareix transformat en un home amb les venes visibles al seu cos. En alguns sectors es considera que Viaje a la Luna va ser la rèplica de Lorca a Un chien andalou de Buñuel o Dalí, però no es veritat, ja que quan va arribar a Nova York no havia vist la pel·lícula. Lorca va seguir un camí nou centrat a buscar el camí que posa en crisi la imaginació poètica per retrobar la inspiració poètica a partir de la creació d’un espai de visibilitat que el cinema teòricament podia aportar. Viaje a la Luna va quedar perdut en un calaix i no va ser mai transformat en pel·lícula. L’any 1998, Frederic Amat, amb el coreògraf Cesc Gelabert, va donar-li per primer cop forma fílmica.

Del 3 al 14 de febrer, la directora d’escena gallega Marta Pazos en presenta l’adaptació del guió cinematogràfic en un espectacle teatral. El projecte neix d’una coproducció entre el Teatre Lliure i l’Institut del Teatre, que assumeix el repte de mostrar un muntatge teatral inspirat en Lorca però sense la seva paraula poètica. La setmana passada vaig ser convidat a un assaig per poder debatre sobre el guió lorquià amb la companyia. Marta Pazos em va explicar que ha volgut crear el repte de donar forma escènica a un guió en què Lorca explora conceptes propis del cinema d’avantguarda com són la fragmentació i el muntatge. En cap moment ha volgut recórrer al vídeo o a les multipantalles. Ha volgut fer un treball a partir del cos de set actrius i un actor. La directora assumeix l’espai escènic com un lloc de metamorfosi poètica on trobem l’arlequí, l’home de les venes, els peixos, les granotes, la multitud que vomita i, evidentment, la Lluna convertida en metàfora de la feminitat i de la mort. Hi ha un desig de fidelitat en els 71 quadres del guió de Lorca. El repte és convertir la poètica de Lorca en la base d’un espectacle visual que en determinats moments pot acostar-se a la dansa i en d’altres, a la performance, però que sempre manté les velles reminiscències de l’original i un desig d’apropament a l’artesania teatral. Des del teatre, l’espectacle Viaje a la Luna situa un guió escrit durant una tarda de deliri en el lloc que li correspon com a text de creuament dins la poètica lorquiana, on des d’un cinema impossible increpa un teatre impossible. Viaje a la Luna és l’esbós des d’on esclata una avantguarda poètica que prop de 92 anys després manté tota la seva força com a proposta oberta a múltiples camins.