Mentre encara hi ha vida

No pot dir-se que la crisi de parella i l’experiència d’enfrontar-se a una malaltia incurable no han sigut tractades pel cinema i altres formes narratives i de representació. Fins podria considerar-se que, per separat, ho han estat amb escreix: Hope ho fa a la vegada, sense que això tampoc li aporti originalitat. Tanmateix, quasi tots els temes són recurrents i, al capdavall, el que és important és com s’aborden.

El fet que la directora Maria Sødahl sigui noruega potser ha convidat que es relacioni el seu film amb un cèlebre cineasta escandinau, Ingmar Bergman, un explorador sense contemplacions en les crisis de parella. Hope és menys implacable, potser perquè el càncer incurable que pateix Anja (directora d’espectacles de dansa que Andrea Bræin Hovig assumeix amb enteresa) fa evident el malestar de la relació amb el seu marit (Tomas, un productor artístic assumit per Stellan Skarsgård, actor amb una gran presència i solidesa) i fa ineludible haver d’afrontar-ho, però també renova uns vincles afectius on aferrar-se en un moment tan dolorós. Potser, per això, amb el mateix títol s’invoca a l’esperança, que també ho és de la possibilitat d’ajornar la mort. La malaltia esclata en ple Nadal , temps de celebracions que reuneix aquesta família (amb tres fills de la parella i tres més fruit del matrimoni anterior de Tomas) sacsejada per la notícia que li serà revelada.

L’esperit, però, és aprofitar cada moment, amb la idea que un hi és mentre viu i el present encara no pertany a la mort. Això sense eludir el dolor i la por, però amb contenció, sense afegir-hi dramatisme, amb sobrietat expressiva pautada en els silencis. Per això, és un film molt seriós. I colpidor.