Pintura hedonista
El Museu Can Framis ressegueix en una exposició els quinze anys de trajectòria de Yago Hortal, artífex d’una estètica urbana dominada pels colors estridents
Yago Hortal va fer la seva primera exposició individual quan tenia 25 anys en una de les galeries d’art contemporani de referència de Barcelona, Senda (que va encertar la seva aposta: encara el té al seu planter). I bastant abans de complir els 40 anys el Museu Can Framis li ha organitzat una retrospectiva, Allò era abans, això és ara, que es pot visitar a partir d’avui fins al 30 de maig. En el món de l’art, aquesta mena de carreres fulgurants són l’excepció.
En la mostra de l’espai del 22@ de la Fundació Vila Casas, s’ha reunit un conjunt de 40 obres que tracen l’evolució creativa d’aquest pintor que va cridar l’atenció només sortir de la Facultat de Belles Arts i al qual els darrers anys persegueixen (i el copien descaradament) les marques de moda seduïdes per la seva estètica urbana i tecnològica, fresca i optimista, dominada per colors estridents i formes que evoquen des d’espais siderals fins a ejaculacions. La mirada global al seu treball d’aquests quinze anys l’ha fet el comissari Enrique Juncosa (analista de la pintura de Miquel Barceló, per situar-lo) per acabar concloent que la seva és una pintura “molt romàntica, hedonista i celebrativa”.
Hortal (Barcelona, 1983) pertany a una de les últimes generacions d’artistes que van tornar “desinhibidament” a la pintura (així és com ho veu Àlex Susanna, director de la Fundació Vila Casas), i a contracorrent, en el seu cas “fins i tot a contracorrent dins de la mateixa abstracció”, sosté Juncosa, que l’emparenta amb els minimalistes dels anys seixanta. Per dir-ho d’una manera planera, no hi hem de pretendre veure res més que pintura, en les seves obres; “evita al màxim simbolismes o connotacions metafòriques i està lluny de tota voluntat lírica o atmosfèrica”. “La seva pintura genera la seva pròpia realitat. És autoreferencial i analítica.” No es deu a cap angoixa existencial o consciència sociopolítica, anota el comissari. Tot és purament pintura. No hi ha res extern que la propulsi o que l’expliqui.
Per això mateix, “per no tancar la visió de l’espectador”, dit per l’artista mateix, les seves obres no duen títols descriptius: les bateja amb les inicials dels carrers on ha anat tenint els seus estudis (a Portugal, a Berlín i a Barcelona) i un número de registre. La Z, del carrer Zamora del Poblenou, identifica la seva producció més recent, des del 2020, quan va estrenar nou taller, i marca distàncies amb els seus orígens, ja que ha desaparegut allò que el feia més recognoscible, els colors fluorescents, i s’han imposat tons més naturals: grafit, negre carbó i blau ultramar.
“Però el color no ho és tot en la meva obra”, precisa Hortal per posar el focus en el gest, “exagerat i èpic”, com el qualifica Juncosa, que sovint concep amb una sola pinzellada, un sol moviment, fins i tot en teles de grans dimensions, de gairebé tres metres (es fabrica els pinzells a mida). “He intentat fer dues obres iguals però és impossible. Per un cantó hi ha el que jo vull fer amb la pintura però per un altre, el que la pintura fa. D’alguna manera, pinto allò que no hi veig.” Potser la gran lliçó que ha après al llarg d’aquests quinze anys de pràctica és aquesta, “que la pintura t’aporta molt si deixes que parli”. “La pintura és un procés d’acceptació de l’equivocació”, rebla.
A Hortal aquest procés tan obert a l’atzar l’ha portat a fer quadres tan densos de matèria pictòrica que poden passar per objectes escultòrics i també a fer una família (no li agrada dir-ne sèrie) de pintures seccionades, uns políptics en què reivindica “l’espai buit, allò que té lloc entre les obres”.
La seva última etapa de teles més subtils, amb colors més minerals i propers a la vida, no sap cap a on el portarà. Probablement ho decidirà la mateixa pintura.