Cinema

FREDERIC CABANAS

Col·leccionista i biògraf de Marilyn Monroe

“Aquest llibre l’hauria d’haver escrit Capote”

És la primera vegada que es vincula Marilyn Monroe amb Catalunya, l’única! Palamós, l’hotel Trias, la platja de Castell...
Possiblement aquest és l’escrit més important que va fer Marilyn en la seva vida. Tan sincer, tan directe, sense rectificar

Mai no s’hauria imaginat Frederic Cabanas Castells (Sant Cugat del Vallès, 1954), després d’anys col·leccionant i exposant objectes relacionats amb Marilyn Monroe a la Casa Museu Cal Gerrer , que un dia li cauria a les mans una carta fins avui desconeguda escrita per la seva admirada actriu. Que fos secreta –estava amagada en un estoig d’una ploma– i enviada al seu amic i confident Truman Capote quan aquest residia a Palamós (Baix Empordà) poc dies abans de morir tràgicament en el que és un dels grans misteris de la història, ha estat un regal. El mateix que ara ens fa als lectors publicant un llibre, La carta secreta de Marilyn Monroe (d’Octavià Edicions), amb el qual canvia la visió que tenim dels fets que envolten el seu trist comiat.

És amor, passió o obsessió per Marilyn?
Tot va lligat, comences que te n’enamores, després t’hi apassiones i acabes obsessionan-t’hi. Realment soc molt enamoradís. De tot, no només de les persones, també dels objectes, qualsevol cosa. No soc indiferent al meu voltant, m’atrauen les coses que hi ha.
D’on neix aquesta relació amb l’actriu?
Sempre la situo en el fet que com a artista sempre he estat un enamorat de la dona. La fisonomia i el cos femení han estat el meu punt feble. Però concretament, un dia em vaig trobar a les mans amb un llibre d’ella i la seva última sessió fotogràfica a càrrec de Bert Stern, que tinc exposat a les vitrines. S’hi recollia tots els negatius que va fer el fotògraf, un tiratge de més de 2.500 fotos, Aleshores em vaig fixar que Marilyn Monroe tenia diverses aptituds: una, el seu físic, però per l’altra, una capacitat creativa davant d’un objectiu. Era un imant per a la càmera; s’enamorava de la Marilyn. Tenia quelcom gens freqüent: a ella no havien de dir-li com posar, li sortia de dins. També una capacitat camaleònica, capaç de transformar-se en una mateixa sessió i amb un mateix vestuari. Només amb la seva expressió era capaç de fer diversos papers.
De ‘rossa babaua’, doncs, res de res.
És el tòpic. Ella feia papers i encarnava personatges estereotipats com els de secretària atractiva i ingènua, però de babaua no en tenia ni un pèl. Entre altres coses li agradava escriure, era poeta. El que escrivia i amb la complexitat amb què ho feia... Tenia un cervell que no parava i quan tu hi anaves ella ja en tornava.
Quin és el primer objecte que va preservar?
Un pòster comprat quan jo tenia vint anys, a Blanes, on solia anar a pintar. Aquell que li volen les faldilles. Però són els llibres els que em van tocar molt a fons. Fins al punt que he acabat creant una editorial. M’apassionen els llibres. Cada llibre té una vida pròpia, té un tacte diferent, una forma, una olor. És el primer que faig, olorar-los... Tots els sentits han d’estar connectats en aquesta peça. I si són llibres dedicats a la Marilyn Monroe, doncs ja ho tinc tot! Vaig començar amb els seus llibres i m’han acompanyat tota la vida. Un dels reptes que tinc com a col·leccionista ha estat aconseguir tots els llibres publicats de la Marilyn. Aquella obsessió de què parlàvem el principi rau aquí: ha estat trobar qualsevol llibre que sé que existeix d’ella o relacionat. He arribat a anar expressament fins a Itàlia a aconseguir un llibre d’una editorial milanesa i no trobar-lo. I quan he tornat d’allà trobar-me’l esperant a sobre la taula perquè un altre col·leccionista sí que l’ha trobat, i me l’ha enviat. Aquestes coses són freqüents, i els seus llibres em porten de corcoll [té 2.649 volums vinculats amb Marilyn Monroe documentats].
I el més cobejat?
Res concret. Tornant als llibres, una altra bogeria de les meves: he volgut col·leccionar llibres en què ella surt retratada. Una col·lecció molt meva, que no sé que ningú mes faci. Sabem que li encantaven els llibres. Que no va tenir una infància fàcil i quan va ser més gran el goig que es va donar va ser una gran biblioteca. Quan canviava de pis, no hi faltaven els seus llibres. Podia deixar un llit o una taula, però els llibres sempre se’ls enduia amb ella. I molts d’aquests els he aconseguit. N’hi ha un que surt en una fotografia al començament de la seva carrera, on es veu que té un conte a les mans. No saps com de complicat va ser trobar-lo. És més fàcil trobar una primera edició d’Ulisses, perquè és de col·leccionista, que no un conte de nens dels anys cinquanta... Vaig regirar biblioteques senceres! Estic orgullós de tot el que he arreplegat de la Marilyn. Tinc tot el que ha sortir d’ella a la premsa espanyola. Me n’enorgulleixo.
Parlant d’objectes. Ara té una ploma que dins de l’estoig amagava una carta secreta d’ella. Això és un tresor!
Ho és, sens dubte. I com em va arribar, va ser un miracle, no es pot qualificar de cap altra manera. El destí ha fet que em vingués a mi. Això no et ve pel fet de tenir la col·lecció més important de llibres ni el museu més important del món. Això et ve o no et ve. Com explico al llibre, rebo una trucada d’una persona que no coneixia, ella a mi sí pels llibres meus publicats, i m’anuncia com li va arribar a les mans: comprant un bolígraf, a dins l’estoig hi havia una carta escrita en anglès que estava signada a mà amb una M de rúbrica que li recordava com firmava la Marilyn sota les dues inicials M.M. A algú altre li va arribar i no la va reconèixer, i aquesta carta amagada va restar en l’anonimat cinquanta anys més. Va ser veure-la jo i saber que era autèntica, per experiència en el Marilyn i per formació artística tinc innata la grafologia. La feina ha estat posteriorment. Acreditar-la per pèrits davant d’aquells qui en desconfien. Hi ha molta cosa falsa, i t’has d’informar bé abans de comprar res. Després, investigar aquesta carta confidencial, desxifrar tot allò que revela i els sobreentesos destinats al receptor [Truman Capote]. Hi ha una feinada de més de sis anys al darrere, amb un equip de gent entesa en diversos camps i en figures com les de Kennedy. Sense ells seria impossible.
Quantes vegades ha llegit la carta?
Tantes que ni pots imaginar-te. El tema és apassionant. També, perquè tothom que visita el museu pregunta per ella. No cal ser endeví, tinc el convenciment intern meu que se’n farà una pel·lícula, d’aquesta història. Hi haurà algú que s’adonarà de com de bonica és, i segur que se’n farà una. Ara tinc una edat i estic de tornada, no seré jo qui trucaré a cap porta.
Per què no ha tingut el ressò ni la repercussió que hauria de tenir, fins i tot més enllà de casa nostra? Sort del llibre!
M’agrada que m’ho preguntis. La meva impotència és que no tinc resposta per a això. L’única que tinc és la pandèmia. El llibre m’arriba de la impremta físicament, i quan pensava presentar-lo unes setmanes abans de Sant Jordi, al cap de pocs dies ens parlen de pandèmia i que a Itàlia està desbocant-se el virus. I tot queda truncat. Aleshores decideixo guardar-lo per presentar-lo a l’estiu, i tot queda penjat. I als Estats Units què passa? El mateix, i són ells que havien d’haver-la descobert i haver-se’n fet ressò. Bé, també són molt gelosos, els americans. Amb un contacte que hi tinc també ho he notat, que riuen per sota el nas denotant allò de “aquests ens han de dir que tenen una carta que nosaltres ni coneixem...”. No és només un carta dirigida a un altre, rere això hi ha una història que ens explica ella mateixa o entre línies. Que si va haver d’anar a casa del veí, fer-ho amb una màquina d’escriure..., de tot això no se’n sabia res. Bé, ja tindrà repercussió més endavant.
I aquí, a Catalunya?
És la primera vegada que es vincula Marilyn amb Catalunya, l’única! Palamós, hotel Trias, platja de Castell... Això sembla un guionista qui ho ha escrit! Ho té tot per a una pel·lícula.
Ha pensat mai què hauria passat si Truman Capote, el seu destinatari, hagués llegit la carta a temps?
És clar que ho he pensat. Haurien canviat moltes coses. Però moltes. És clar, hauria sigut ell mateix qui hauria explicat en primera persona coses, que ara ens costa de fer-ho perquè les hem d’interpretar. És clar que Truman Capote de quatre ratlles que tenia escrites ja en època de la Marilyn Monroe en va fer un ressò extraordinari. Que no hauria fet si hagués tingut la carta escrita per la Marilyn, fins i tot morta; tenint la carta que li acabava d’enviar ella abans de morir... Vejam, molt fàcilment Capote n’hauria fet un llibre, només d’aquesta carta. El llibre que hem fet nosaltres l’hauria fet ell.
Sobre les teories conspiratives diu que no hi creia però que arran de la troballa ara té més dubtes.
No, ara no tinc dubtes. Sempre he estat molt planer, em ve de família. Mai no busco trobar més pa que formatge a les coses. Amb tot, mira, jo sobre la seva mort era més de la tesi de Donald Spoto, un referent, i la sobredosi de somnífers. Res de la teoria conspiranoica dels Kennedy i de la màfia. Amb aquest document m’ha passat que em canvia la perspectiva completament. És com si la Marilyn em tirés un cable i em digués que no va ser un suïcidi ni un accident, se la van carregar. És claríssim. A la carta diu poc, però només aquella frase de “tinc por pel que em passarà demà”... Por física, no del fet que la Fox l’acomiadés.
Qui creu: la màfia, la CIA, els Kennedy...?
Al llibre ho explico, tot gira al voltant de Sam Giancana, el cap de la màfia de Chicago, hereu d’Al Capone i soci de Frank Sinatra, que els va vincular. La seva jugada era fer mal als Kennedy i implicar-los en el crim. Hi ha molta gent que es diuen fans de la Marilyn, atrets pel misteri de la seva mort. Arriben a ella a través de les conspiracions que l’envoltaven. No té res a veure amb mi. A mi mai m’havia interessat massa, l’havia deixat de banda, perquè era dels que pensaven “com que mai se sabrà...”. Però això m’ho ha capgirat.
L’amor per JFK la va condemnar?
És clar. Si tu t’obsessiones, t’enamores d’algú, això et porta per uns camins que mai hauries anat. A la Marilyn li va passar amb en Kennedy. Es va trobar amb un ambient, un entorn d’amistats que mai hauria tingut. Va caure-hi de peus. Kennedy tenia un carisma fora del que era normal, com ella. Els fans ho sabem. I ella va caure presa d’aquest carisma. Tenia el poder de la gent. Era un seductor de masses. I ella en va quedar del tot enamorada.
Però molts artistes també han tingut un desenllaç semblant: morir joves per pastilles.
Sí, en el cas d’ella, el consum de barbitúrics la lligava amb Capote, precisament. Una dependència als estimulants per arribar on els exigia la indústria cinematogràfica. Tenia traumes d’infantesa, a la mare la van internar i sempre trobava a faltar la figura del pare, del qual es diu si el va conèixer o no. Va idealitzar en molts amors el pare absent. Tenia molts fantasmes que la perseguien. Amb la fama, d’ella es va projectar una imatge que mai no s’havia imaginat, i tenia la por de no estar a l’altura, falta d’amor propi.
Sabrem mai, amb certesa, com va morir?
El biògraf Randy Tamborelli creu que Marilyn ens proporcionarà moltes sorpreses. I aquest llibre n’és una. Difícilment n’hi haurà més. Com aquesta carta ens ha arribat és complicat. Possiblement aquest és l’escrit més important que va fer en la seva vida. Tan sincer, tan directe, estic segur que ni la va rellegir després d’escriure-la. Aquella por d’estar a casa dels veïns perquè no la controlessin com sospitava, per això no hi ha rectificacions i va doblegar la carta ràpidament amb diversos plecs. No crec que surti res més rellevant que aquesta carta amb les últimes paraules de Marilyn Monroe.

La carta on Marilyn confessa la por a morir

“Jo no estimo la vida, perquè temo la mort i encara tinc una última esperança: en Jack [JFK]”, diu en un dels paràgrafs de la carta fins ara secreta que Frederic Cabanas publica. Aquestes confessions, en què es revela la dependència emocional envers Kennedy o la por perquè els seus cercles d’amistats, on ha inclòs persones “sense escrúpols” com el mafiós Sam Giancana –“em sento atrapada en una teranyina envoltada d’aranyes”–, apareixen en una missiva, adquirida per aquest col·leccionista marilynòfil, cinquanta anys després de ser escrita i amagada dins un estoig d’una ploma Montblanc que anava dirigida a Truman Capote quan l’escriptor gaudia del seu últim estiu a Palamós. Marilyn Monroe la va datar deu dies abans de morir, el 25 de juliol del 1962, i hi demana ajut i consell al seu amic i confident sobre la seva relació amorosa amb un dels homes més poderosos del món, el president dels EUA John F. Kennedy.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.