Art
Gonzalo Elvira
ARTISTA
“Als artistes, no se’ns veu com a treballadors, però ho som”
L’art és un resultat, sí, però sobretot són processos
L’artista Gonzalo Elvira (Patagònia, 1971) va venir a viure a Barcelona el 2000. “No coneixia ningú i mai no havia sentit a parlar en català”, ens diu en una trobada que fem al seu taller, de nom Obradoor, que ocupa des de fa 16 anys. És un local situat al carrer Fraternitat, 14, al barri de Gràcia, que ha compartit, i que comparteix, amb molts altres creadors, inclosa la seva dona, la dissenyadora Anita García. A més, a la tardor hi va habilitar una petita estança, El Cubo de Obradoor, per fer exposicions que programa des de les complicitats i les cures entre artistes.
Elvira ens rep després d’haver rebut dos premis: el GAC a la millor exposició en una galeria (Idilio, a RocíoSantaCruz) i el Ciutat de Palma Antoni Gelabert (per l’obra Sueños, 2017-2020). Conversem tranquil·lament en companyia d’un bon amic comú, el periodista cultural Jaume Vidal, que també té un passat a Obradoor i és un gran coneixedor de la seva obra, des de la més primerenca al poc temps d’arribar a la capital catalana: uns dibuixos que feia quan sortia tard a la nit de treballar d’un restaurant i agafava la bici per arribar al seu taller. “Semblen més Buenos Aires que Barcelona”, reflexiona Vidal. “Això mateix em va dir l’Humberto Rivas: «Has trobat a Barcelona la llum de Buenos Aires.»”
I així arrenquem una entrevista que toca la seva pràctica artística, amb el dibuix i la pintura al servei d’uns processos d’investigació dels “forats de la història”, dins dels quals ell troba connexions entre el seu país d’origen i el seu país d’acollida, com per exemple va fer en un projecte de les setmanes tràgiques de Buenos Aires i de Barcelona. Però també dediquem un temps a abordar la situació dels artistes en un moment tan complicat.
Com l’ha afectat el terrabastall de la pandèmia i quines reflexions el porta a fer?
La normalitat, si és que era una normalitat el que vivíem, ha quedat en suspens. I moltes coses no tornaran a ser com eren abans. Algunes no dubto que canviaran a millor. Però el que en un primer moment alguns vam veure com una possibilitat de canvi de model jo crec que al final no serà així. S’agreujaran les diferències. De fet, ja ho estem veient, amb les empreses que han guanyat més diners o amb la bretxa de les vacunes entre els països pobres i els països rics. La ciutat plena de locals buits, la gent sense feina… Amb un amic artista, el Fernando Bryce, l’altre dia dèiem que això és com una guerra sense bales.
I què ha fet durant aquest temps?
El tancament del març va ser dur i llarg. Un temps de renúncia tant en el terreny personal com en el social. Una de les coses que em van saber més greu va ser no poder participar en la Biennal del Mercosur, al Brasil; em feia molta il·lusió perquè anava de feminismes, afectes i visualitats i hi havia de presentar la meva recerca de les dones artistes de la Bauhaus. El que he fet és centrar-me en el projecte pel qual em van concedir una beca Botín sobre l’escultor Miquel Blay.
Ens el pot explicar?
És curiós perquè a Buenos Aires havia passat moltes vegades per davant del monument de Mariano Moreno, que va ser part del primer govern quan es va fer fora el virrei, i no tenia ni idea que l’havia fet Blay. Tampoc crec que gaire gent que fotografia el Palau de la Música Catalana sàpiga que ell és l’autor del grup escultòric de la façana. Hi ha molta obra seva a l’Argentina, i una és la còpia feta per ell mateix, a Roma, d’Els primers freds del MNAC. El primer de maig de 1909 hi va haver una manifestació d’anarquistes molt multitudinària i aquesta escultura va ser testimoni de la repressió policial que va provocar una quinzena de morts: va rebre sis trets de bala, quatre l’home i dos la noia. El meu projecte parteix d’aquests fets i de la història de l’obra.
El veurem a Catalunya?
La pandèmia ha trastocat tot el calendari. L’exposició a la Fundació Botín de Santander s’hauria d’haver fet aquest any però la farem el 2022. I també tinc una idea d’intervenció al Jardí Botànic de Buenos Aires, on hi ha Els primers freds, en molt mal estat, per cert. Estic parlant amb institucions d’aquí... La investigació que vaig fer em va portar a Mario Fernández Álvarez, que viu a Madrid i té l’Arxiu Blay. Una part, la de la correspondència, ja la va donar al Museu del Prado, i la resta, fotografies que m’ha deixat, també hi acabarà anant. Que no deixa de ser estrany que Blay, un català d’Olot, acabi al Prado. O no tan estrany perquè va fer molts encàrrecs per a la cort espanyola. Vull dir amb això que a Catalunya se’l mira amb una certa incomoditat i és una llàstima perquè el seu arxiu podria estar perfectament al MNAC.
Les convulsions socials del passat són la matèria primera del seu treball. Aquesta crisi ha marcat o marcarà d’alguna manera el seu treball?
Els argentins estem avesats a la convulsió. La paraula crisi per a nosaltres sí que és la normalitat [riu]. M’han preguntat alguna vegada per què no treballo coses del present. Penso que és més difícil, perquè hi estàs molt implicat. Prefereixo tenir una distància. Però el passat que encara no està resolt del tot també ens qüestiona ara. La Guerra Civil Espanyola és un cas clar. Jo entro en aquestes ferides i en el que en dic els rizomes històrics. La història és un fet relacional de coses. La investigació és fonamental en la meva pràctica artística. Els meus projectes es van gestant durant tres, quatre o fins i tot més anys. Inclús el de les setmanes tràgiques de Buenos Aires i de Barcelona, que suposadament l’havia deixat, encara m’està portant a coses noves. L’art és un resultat, sí, però sobretot són processos.
Considera que fa política amb el seu art?
Com diu l’Ignasi Aballí, hi ha dos tipus d’artistes, els que van de la política a la poesia i els que van de la poesia a la política. Jo em reconec en aquests segons.
Per què és tan impopular l’art contemporani? Incomoda, d’acord: però no és aquesta la seva raó de ser?
Moltes vegades quan parles amb persones que no estan en el món de l’art, incloses persones amb inquietuds culturals, et diuen: “Buf, és que això és molt elitista, no s’entén.” Als impressionistes, avui tothom els entén perfectament, però a la seva època no era així. No és que els artistes anem avançats al temps, però sí que quan aprofundeixes en un llenguatge d’alguna manera pot ser que els teus interessos s’allunyin de la gran majoria. Per mi el gran problema històric de l’art, aquí i a tot arreu, és l’educació. El quid és la importància que té l’art i la cultura en general dins el programa educatiu d’un lloc. Està molt bé que les escoles enviïn els nens als museus, però això no és suficient. Vivim en una era que és totalment visual, però la gent no veu l’art contemporani com una experiència visual. L’art és l’experiència per excel·lència, però resulta que la publicitat aprofita molt millor que nosaltres el concepte experiència per vendre qualsevol cosa. Preval aquesta idea que et deia, que has d’estar intel·lectualment molt capacitat per entendre-ho. Jo també soc espectador d’art, no només en faig, i a mi també em comporta un esforç. Els artistes hem de fer un esforç per comunicar el millor que puguem el que fem, però l’espectador també l’ha de fer. L’art requereix una immersió i una inversió perquè no t’ho dona tot mastegat. No pots mirar amb la mateixa rapidesa les obres d’un museu com fas amb les imatges d’Instagram. Els artistes oferim una visió diferent del que vivim diàriament.
Potser el que s’hauria de saber comunicar és que l’art et porta a llocs on no et porta res més.
Exactament. Jo avui em trobo fent projectes que quan vaig començar a principi dels anys noranta no se m’haurien passat mai pel cap. Recordo haver vist una exposició de quadres que eren lletres, de l’artista Fernando Fazzolari, que no em va agradar gens. I ara el que estic fent té molt a veure amb ell. El que veus canvia la teva manera de veure l’art. Jo no soc el mateix artista des que he vingut a viure a Barcelona. La meva visió està marcada pel context.
Ha canviat molt la Barcelona que es va trobar fa 21 anys amb la d’ara? Ho dic perquè hi ha qui veu un defalliment cultural...
Jo no soc tan pessimista. El panorama artístic d’avui és molt bo. Hi ha artistes de grandíssim nivell de totes les generacions. Els programes dels museus són estimulants de veure. En aquests moments tenim un projecte boníssim de l’Oriol Vilapuig al MNAC, on fins fa poc també hi havia un altre projecte molt interessant de l’Èlia Llach. Tenim la Fina Miralles al Macba. Tenim el Vicenç Viaplana als Espais Volart. I acabem de tenir el William Kentridge al CCCB, un luxe que no et trobes a totes les ciutats. M’emprenyo quan sento a dir que no hi ha ni hi ha hagut mai gaire cosa per veure. Perdó? Hi ha gent que té poca memòria. Per aquí han passat Gerhard Richter, David Hockney, Rothko, Kiki Smith, Nancy Spero… I les galeries, que han fet i fan un gran esforç amb tantes dificultats. Ens falta disfrutar el que tenim. Ho hem de reivindicar. El patiment català juga en contra. Fa poc vaig anar a la Virreina a veure l’exposició de l’Helios Gómez: hi havia cua. Em va emocionar. A l’Argentina, els museus sempre estan plens. El ciutadà participa més en l’activitat cultural.
Quines són les urgències del sector cultural?
Necessitem un suport real dels governs. La situació actual és que la cultura no rep ni un 1% del pressupost públic. Això ha de canviar, és indispensable. I cultura i educació han d’anar unides. Si ens centrem en el cas de l’art, s’han de fer accions per recuperar el públic local que s’ha perdut. Les entrades dels museus han de ser més econòmiques, per exemple. Si ara costen 10 euros, quines famílies es poden permetre pagar-ne 40 un dissabte per anar a veure una exposició?
El Macba ha retallat un 50% el pressupost de la seva programació per poder-se sostenir estructuralment. I de ben segur que no serà l’única institució que ho farà. Els principals afectats acabeu sent sempre els artistes.
Que som els que proporcionem els continguts. Torno una mica al que et deia al principi. Als artistes, se’ns menysprea. No se’ns respecta. Sempre som sospitosos d’alguna cosa. Sembla que només ens dediquem a fer coses per penjar a les cases dels rics. No s’entén que fem una feina. Nosaltres som treballadors com qualsevol altre, un electricista o una doctora, però no se’ns hi veu. Que potser nosaltres també en tenim part de culpa. La gent t’ha de mirar com un treballador, però tu també t’has de reconèixer com un treballador. No anar de divo. Aquesta actitud no és la de la majoria. La realitat de la majoria és que treballem en precari, amb voluntat i empenta perquè ens agrada el que fem. Margaret Thatcher va dir al seu ministre de Cultura quan estaven planificant el pressupost: “A aquests, no els donis res perquè ho faran igualment.” Els polítics s’aprofiten de la nostra necessitat de crear, que és el que sabem fer i el que volem compartir amb la societat de la qual formem part. Què va passar durant el confinament? Que la gent veia pel·lícules, es baixava música, mirava obres d’art i de teatre… Tot gratuït. Però això té un cost. A mi m’agradaria pensar que la pandèmia ha deixat alguna llavor, que molta gent haurà entès que darrere de tots aquests continguts culturals hi ha persones que els fan i n’han de poder viure dignament.
Estem al seu espai de treball, on també fa classes. L’artista docent és molt incomprès, en el sentit que es diu amb un cert menyspreu que és la seva via per guanyar-se la vida.
Mai em vaig veure fent de professor, fins i tot vaig deixar la carrera per això. El 2007, un amic artista, el Jorge Pombo, em va proposar fer classes en una acadèmia i li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire. I el cas és que em va encantar. Ara, encara que pugui viure del meu art, no deixaria la docència, almenys un cop a la setmana. Em retroalimenta. Fer classes vol dir deixar de ser tu i pensar i involucrar-te en l’altre. A l’Argentina, quan els artistes es van veure molt collats, van obrir els seus tallers a les classes. Allà és molt comú, però a Espanya i a Catalunya, no. Aquí vas a la Facultat de Belles Arts o a una acadèmia. Trobo que és molt enriquidor formar-se amb un artista. I, tornant a la teva pregunta, què té de dolent guanyar-se la vida amb la docència? A l’artista, això li permet fer els projectes que li venen de gust i no haver de respondre, almenys no sempre, a les exigències del mercat. Si jo vull treballar amb el Blay, treballo amb el Blay; si demà vull treballar amb la Margarita Xirgu (és una idea que em balla pel cap), treballaré amb la Margarita Xirgu. Els meus projectes són meus, ningú em diu els que he de fer.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.